Fa dies que no escric, és cert. Però estic tan cansada, tan pesada... Els meus moments per a escriure, quan vaig començar, passaven per un avorriment extrem, quan havia de ser al llit tothora. Però ara no pare! I quan podria escriure que és a la nit, com ara, no me'n queden forces, m'adormiria dreta. I el cas és que després si estic massa hores al llit em fa mal tot el cos...
Ja tinc ganes que arribe el dia, tot i que estic una mica espantada per haver de passar una altra vegada pel mateix.
Tinc ganes de veure la cara de Maria i protegir-la, i acaronar-me-la. Esperem que vaja tot bé. El que haja de vindre després, de segur que ho superarem!

Va d'educació

Fa dues setmanes vaig assistir a un parell de sessions del Congrés d'Educació de l'Alcúdia. Crec que fa tres anys que l'organitzen les escoles d'aquest poble (que és el meu de naixement i de padró) però fins enguany no havia tingut l'oportunitat d'anar-hi. La veritat és que ha sigut un encert, perquè he fet dos descobriments que m'han fet (encara més) interessar-me en el tema de l'educació i de les maneres amb què s'educa els nostres xiquets i xiquetes. Un va ser Miguel Ángel Santos Guerra, el qual em va fer riure,  plorar... em va sorprendre per la manera amb què explicava anècdotes de la seua trajectòria i també les coses que sabia. És per això que us recomane el seu bloc El adarve. L'actualitza bastant sovint i explica qüestions molt interessants, hi reprodueix faules... molt recomanable.

L'altre descobriment va ser José Antonio Marina, qui també té una pàgina web pròpia, un bloc i un projecte pedagògic en línia que em va encuriosir molt. Es tracta de Universidad de padres, i efectivament va d'això, d'una universitat en què els que som pares i mares ens podem matricular de cursos a fi de saber dirigir l'educació dels nostres fills i filles que, com va dir ell es tracta d'una part d'instrucció i una altra part de formació. D'una altra manera, la seua conferència va ser molt interessant també i junt amb la de Santos Guerra van fer que cada vegada més, el cuquet de la teoria de l'educació i de la didàctica vaja fent una galeria al meu cervell.
Sens dubte, espere aprofundir-hi més quan tinga temps... siga com siga, oficialment o extraoficialment. De moment, em conforme amb fer cerques a Internet i petites incursions en congressos i jornades d'aquest tipus. Va valer la pena. Les meues felicitacions als organitzadors del congrés, ja que sembla que va ser tot un èxit.

Ja sóc una altra vegada ací! Perdoneu el retard de mesos, però no he pogut escriure perquè Internet no arriba a certs llocs de la geografia valenciana, com ara San Cristóbal, a Alberic. Sens dubte, he tingut tot el temps del món per a escriure però m'han fallat els mitjans. Disculpeu-me.

Bé, doncs d'aquests mesos enrere us contaré que m'han alçat el càstig i faig més que una vida normal. Sincerament, ja en tenia ganes. Devia ser per allà la setmana 20 (no ho recorde exactament. Ara anem per la 30!) que el meu ginecòleg per fi va dir les paraules màgiques: "Puedes hacer vida normal". No m'ho podia creure. Això que estava tant de temps esperant es produïa en aquell moment, al ple agost. Encara podria aprofitar el mes per gaudir de les vacances. I la veritat és que el mes no ha esta malament: vam estar uns dies a la platja, vingueren els amics d'Iruña, vam estar a les Danses de Guadassuar (després de dos estius de malalties i indisposicions...). No ha esta malament!

Pel que fa a Maria... Us ho havia dit? A la nena, li posarem Maria, com a la seua iaia i perquè Aina el va triar. Doncs bé, pel que fa a ella, tot sembla correcte. La setmana passada li vam veure la cara en una ecografia 4D (per cert, quina deu ser la quarta dimensió?). Bé, el perfil, més aviat, perquè no ens ho va posar gens fàcil... Comencem prompte!

Ara estic molt contenta i estic gaudint de l'embaràs al màxim. Maria no para dins la panxa, però si he de dir la veritat, m'agrada sentir-la, perquè diuen que això és bon senyal.

Aina ja ha començat l'últim any d'Educació Infantil i també està contenta. Encara que de vegades li entra una miqueta la gelosia, també està emocionada per l'arribada de la germaneta (com li diu ella). Em fa besos a la panxa i li parla com si la tinguera al davant.

Com veieu, sembla que tot rutlla. I m'agrada! Esperem que tot continue així.

Ara sí que podem dir que som a l'estiu de ple. Com he dit anteriorment, a mi sempre m'ha agradat la calor. Però estar embarassada quan en fa tantíssima és horrible. Ja és la tercera vegada que passe per aquesta situació, però aquesta és un poc insuportable i crec que ja sé quin pot ser-ne el motiu. És l'edat, he de ser realista: no és el mateix passar un embaràs als 28 anys que als 33 (cap als 34!). Es nota molt, perquè tot i que en el meu primer embaràs estava més o menys igual que ara, crec que ho aguantava molt millor... i això que vaig treballar durant els 9 mesos. Però vaja, és una cosa inherent al cos de la dona, supose.
En fi, doncs anem per la setmana 19 i tot va bé (i toque ferro!). Ja tinc ganes que arribe la setmana que ve. Aniré a fer-me l'ecografia de les 20 setmanes i veurem com va tot per ací dins. De la nena (perquè és una nena, us ho havia dit?) a banda de confiar que està bé he de dir que es mou moltíssim... o té singlot, que també podria ser. Normalment, quan estic acabant de menjar o quan estic gitada comença a fer els seus moviments, que potser a la vista d'una altra persona és complicat veure'ls, però jo els note i els veig. Aina diu que la seua germaneta serà futbolista. Això, o balladora de break dance!!!
Mentrestant, jo continue amb el meu pla lector. Ja he acabat la tercera part de Millenium; bé, ja en fa uns dies. No sabria dir quin dels tres llibres m'ha agradat més. La veritat és que els tres m'han enganxat bastant des del principi... Però, potser, el millor n'és el primer.
Tan bon punt el vaig acabar vaig començar Maletes perdudes, de Jordi Puntí, i m'està agradant força. No havia llegit mai res d'aquest autor i la veritat és que m'agrada la seua prosa lleugera i senzilla. A més, la història d'un home que va deixant fills repartits per Europa, em sembla original... Però encara m'agrada més la manera amb què ho conta. No sé, ja us diré com acaba... O millor, no!

A l'estiu...

M'agrada l'estiu! Sembla com si el sol lluira d'una altra manera, amb totes les seues forces. Tot i que de vegades la calor pot arribar a ser asfixiant, he de dir que la suporte molt millor que el fred del trist hivern, i ja, si plou, és trist i depriment... més que res perquè cal anar a treballar. Perquè un dia de pluja, a casa, amb l'escalforeta i un bon llibre és absolutament genial. Però malauradament, no sempre és així!

També m'agrada l'estiu perquè el dia allarga i sembla com si no anara a acabar-se mai, i hi ha molta vida al carrer. M'agrada aquesta sensació!

Enrere es queda l'hivern fred i la primavera que amb les seues pluges ha arrabassat molts béns, i en alguns casos tan preats com la vida mateixa. Som tan poc i ens creiem tan forts que qualsevol imprevist, qualsevol ràfega d'aire ens pot deixar KO sobtadament. Pensem que dirigim la nostra vida però... qui o què dirigeix la nostra mort? Nosaltres no hi tenim cap comandament, en la majoria dels casos... És un fenomen complicat, acceptat i natural. Però... llavors, per què ens afecta tant?

Aquest últim any he tingut massa ocasions properes per a viure i pensar sobre això. Sobretot perquè, a més, cal seguir unes convencions socials i cerimònies que a mi no m'agraden gens i que has de passar-hi forçadament. I haver d'aguantar estones com si fóres en un mercat ple de cotorres que no fan més que xarrupar d'uns i d'altres. Insuportable!
Per això, pense que les persones que ja no hi són es mereixen un altre tipus d'homenatge, més senzill i sense cap opció de tafaneig popular.

Per això, per a les persones que ja no hi són, el meu homenatge particular és dir-los que sempre les tindré en el record, especialment a tu, perquè no et mereixies anar-te'n d'aquesta manera.
Especialment, per a tu, Ana.

No està tot perdut!

Aquesta és una bona notícia! Mentre al País Valencià no fan més que atacar i posar traves al futur de la nostra llengua és interessant veure que en altres llocs, com ara Perpinyà, van fent passos cap al reconeixement de la seua oficialitat. Encara que no està tot fet, ja que això sense fer altres accions per fomentar-ne l'ús no és suficient, crec que amb açò es preveu que el català tindrà un futur en aquesta ciutat i en la seua mancomunitat. L'enhorabona als perpinyanesos!



Arran de veure'n la notícia he pensat que no estaria gens malament fer un viatge a la Catalunya del Nord i conéixer aquella terra. Potser, per a les vacances de l'any que ve.

Mentrestant, hui he superat la barrera psicològica de les 16 setmanes amb una actitud molt positiva. Les coses van molt millor i espere que continue la bona ratxa. Ara només em cal veure que tot va bé per ací dins, que la "boleta" està bé i que tot rutlla sense problemes. I de vegades pense... deu ser molt car un ecògraf? Perquè ja m'agradaria tindre'n un, ja...

Somie camins de terra mullada

que trepitge amb els peus.

Hi camine pas a pas, sense pressa,

estirant d’un fil de color blanc.

Somie minuts i setmanes,

incertesa de nombres
calculats, que avancen tímids
pel sistema decimal.

Somie... et somie, delicada,

damunt del pit.

I t’estreny amb tendresa
sense contradiccions, cap barrera.

I en alçar les parpelles,
fotogrames grisos del present
passen lents, sense ganes...

i torne a tancar els ulls.

Dona embarassada, Patricia Sullivan 

Avui complisc la setmana 14. Que lents que passen els dies quan has d'estar tombada tot el sant dia! La veritat és que preferisc estar tombada ací que a l'hospital, les coses com són...

Fa dues setmanes que vaig acabar el segon volum de la trilogia Millenium i, a més a més, també n'he vist les dues pel·lícules... No hi ha color!!! Com és possible que siguen tan cutres d'inventar-se coses només per fer més lleugera la pel·lícula??? Això és el que han fet en la segona i m'ha semblat una autètica aberració!! Sempre esperes que les adaptacions cinematogràfiques de novel·les exitoses siguen més fluixes però és que aquesta ho és molt més del que jo esperava.

Ara he de comprar la tercera i última part d'aquesta trilogia i ja en tinc ganes de començar-la. També em ve molt de gust comprar-me'n un de Jordí Puntí (crec) que es diu Maletes perdudes. Crec que aquest també deu estar molt bé. Així que aprofitaré i amb l'ordinador, Internet i una targeta de crèdit me'ls compraré tots dos.

Mentrestant, m'ha fet ganes de rellegir el Tirant. De moment encara estic en la primera part, amb les aventures de Guillem de Varoic i les seues lliçons de cavalleria i destresa guerrera. A més, és un gust trobar-me notes al marge i remarques que vaig fer quan l'estudiàvem a la facultat amb Albert Hauf. Quines classes, mare meua!! Era tot un plaer escoltar-lo.
Doncs això, que de moment, crec que ja ho tinc tot... bé, excepte la mobilitat! Però ara, amb Internet, es pot dir que em falta molt poc per a arribar a la felicitat.

Mentre estic ací, tot el dia al llit, no faig una altra cosa que llegir, navegar per Internet, veure pel·lícules... i, de tant en tant, pensar en noves estratègies per poder alçar-m'hi, encara que no en funciona cap. Així és que de moment, m'he de quedar on sóc!

Doncs ahir, mentre navegava per les llibreries virtuals, em vaig recordar d'un llibre que vam llegir Aina i jo el cap de setmana passat. Des del començament del 2n trimestre, la mestra d'Aina els mana fer deures durant el cap de setmana: cal que llegim un conte (bé, el llig jo i Aina en mira els dibuixos) que ella els reparteix i hem de fer una activitat de comprensió lectora, de primer preguntant-li coses del llibre i després, Aina n'ha de dibuixar una escena.

Doncs bé, el cap de setmana passat li va tocar aquest llibre: La Laura i la panxa de la mare, de Baula.

Quina casualitat, sembla que la mestra sàpiga el que està passant!!! Perquè de fet, que jo estic embarassada, ho saben molt poques persones... Ni tan sols Aina ho sap! Salut, la mestra, va encertar de ple amb el llibre.

A Aina li va agradar molt, tot i que a l'hora de posar-se a dibuixar li costa una miqueta. De fet li vaig preguntar: "Quina és l'escena que t'ha agradat més?" I ella em va respondre: "La que tinga menys coses!". Normalment sol dibuixar la que li ha agradat més, però últimament se li fa costera amunt perquè el dibuix, de vegades, és una mica difícil. No li agrada massa dibuixar, o almenys li agrada dibuixar el que vol.

Finalment va dibuixar l'escena en què a Laura, la portaven a casa dels iaios i li va fer molta gràcia perquè la Laura plorava al cotxe, en la seua cadireta de xiqueta de cinc anys. Aina digué: "Jo no plore quan em porteu a ca la iaia!!", perquè ella adora la seua iaia.

Tornem a intentar-ho

Fa temps que vaig voler encetar açò d'escriure a la xarxa, perquè em venia de gust plasmar els meus sentiments per tot el que va passar al setembre de 2008. Sí, va ser una època realment difícil: dos mesos de repòs a casa i dèsset dies a l'hospital es van convertir en un malson que no volia que es repetira mai més... i de moment, anem en aquest camí!

Estic embarassada, de 10 setmanes i cinc dies i es torna a donar la mateixa situació, encara que pense que l'he agafada a temps. L'altra vegada no vaig saber parar a temps... amb l'excusa de la faena, no vaig voler agafar la baixa (ni que jo hi fóra imprescindible!), no vaig fer cas del que em deien i tot va derivar en la pèrdua d'un fetus immadur de 16 setmanes i un dia. Una experiència molt dura, us ho assegure.

No vull que torne a passar... i encara que de vegades tinc baixades de moral per estar reclosa a casa, entre les quatre parets de la meua habitació, (la preferisc a l'hospital, de bon tros), intentaré ser forta. Aquesta vegada ho faré bé i usaré aquest quadern com a vàlvula d'escapament, perquè crec que ja ens han passat massa coses per a tindre una decepció més. Ens mereixem una alegria i faré el possible perquè al mes de novembre en tinguem una.

Mentrestant, si m'ho permets, escriuré...