21 de juny 2010

A l'estiu...

M'agrada l'estiu! Sembla com si el sol lluira d'una altra manera, amb totes les seues forces. Tot i que de vegades la calor pot arribar a ser asfixiant, he de dir que la suporte molt millor que el fred del trist hivern, i ja, si plou, és trist i depriment... més que res perquè cal anar a treballar. Perquè un dia de pluja, a casa, amb l'escalforeta i un bon llibre és absolutament genial. Però malauradament, no sempre és així!

També m'agrada l'estiu perquè el dia allarga i sembla com si no anara a acabar-se mai, i hi ha molta vida al carrer. M'agrada aquesta sensació!

Enrere es queda l'hivern fred i la primavera que amb les seues pluges ha arrabassat molts béns, i en alguns casos tan preats com la vida mateixa. Som tan poc i ens creiem tan forts que qualsevol imprevist, qualsevol ràfega d'aire ens pot deixar KO sobtadament. Pensem que dirigim la nostra vida però... qui o què dirigeix la nostra mort? Nosaltres no hi tenim cap comandament, en la majoria dels casos... És un fenomen complicat, acceptat i natural. Però... llavors, per què ens afecta tant?


Aquest últim any he tingut massa ocasions properes per a viure i pensar sobre això. Sobretot perquè, a més, cal seguir unes convencions socials i cerimònies que a mi no m'agraden gens i que has de passar-hi forçadament. I haver d'aguantar estones com si fóres en un mercat ple de cotorres que no fan més que xarrupar d'uns i d'altres. Insuportable!
Per això, pense que les persones que ja no hi són es mereixen un altre tipus d'homenatge, més senzill i sense cap opció de tafaneig popular.

Per això, per a les persones que ja no hi són, el meu homenatge particular és dir-los que sempre les tindré en el record, especialment a tu, perquè no et mereixies anar-te'n d'aquesta manera.
Especialment, per a tu, Ana.

12 de juny 2010

No està tot perdut!

Aquesta és una bona notícia! Mentre al País Valencià no fan més que atacar i posar traves al futur de la nostra llengua és interessant veure que en altres llocs, com ara Perpinyà, van fent passos cap al reconeixement de la seua oficialitat. Encara que no està tot fet, ja que això sense fer altres accions per fomentar-ne l'ús no és suficient, crec que amb açò es preveu que el català tindrà un futur en aquesta ciutat i en la seua mancomunitat. L'enhorabona als perpinyanesos!



Arran de veure'n la notícia he pensat que no estaria gens malament fer un viatge a la Catalunya del Nord i conéixer aquella terra. Potser, per a les vacances de l'any que ve.

Mentrestant, hui he superat la barrera psicològica de les 16 setmanes amb una actitud molt positiva. Les coses van molt millor i espere que continue la bona ratxa. Ara només em cal veure que tot va bé per ací dins, que la "boleta" està bé i que tot rutlla sense problemes. I de vegades pense... deu ser molt car un ecògraf? Perquè ja m'agradaria tindre'n un, ja...

3 de juny 2010

Somie camins de terra mullada
que trepitge amb els peus.
Hi camine pas a pas, sense pressa,
estirant d’un fil de color blanc.

Somie minuts i setmanes,
incertesa de nombres
calculats, que avancen tímids
pel sistema decimal.

Somie... et somie, delicada,
damunt del pit.
I t’estreny amb tendresa
sense contradiccions, cap barrera.

I en alçar les parpelles,
fotogrames grisos del present
passen lents, sense ganes...
i torne a tancar els ulls.

Dona embarassada, Patricia Sullivan