Somie camins de terra mullada

que trepitge amb els peus.

Hi camine pas a pas, sense pressa,

estirant d’un fil de color blanc.

Somie minuts i setmanes,

incertesa de nombres
calculats, que avancen tímids
pel sistema decimal.

Somie... et somie, delicada,

damunt del pit.

I t’estreny amb tendresa
sense contradiccions, cap barrera.

I en alçar les parpelles,
fotogrames grisos del present
passen lents, sense ganes...

i torne a tancar els ulls.

Dona embarassada, Patricia Sullivan