Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil

Hui sembla un bon dia per a llegir poesia.

Alguns de vosaltres ja coneixeu el meu gust per la poesia infantil. No sé exactament des de quan el tinc, supose que des de sempre, però des que vaig començar a llegir-li poemes a Aina i vaig veure que li agradaven un muntó, em vaig atrevir a escriure'n.

Potser no deuen ser molt bons... tampoc els he dit a moltes persones que me'ls jutjaren, (de fet només me n'han llegit una mostra dues persones, i una d'elles és Vicent, a qui agraden moltíssim, clar... L'altra és la Viu, que tot i que hi és entesa, és amiga...) 

Tampoc no m'he presentat mai a cap certamen poètic... bé, de menuda vaig guanyar un premi literari amb un poema que val més oblidar... La qüestió és que m'agrada llegir i escriure poesia per als xiquets i les xiquetes. I com que avui se celebra el Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil, he trobat adequat que els en dedicara una.

Ah, i de passada li donem la benvinguda a la primavera.
Espere que us agrade!

M’agrada la primavera

Tot ha canviat de color,
és amb més llum que mai.
Deixem enrere l’hivern
que la primavera ha arribat.

Els ocells canten i canten,
em desperten al matí.
I les papallones dansen
amb ales de color fi.

De vesprada allarga el dia,
al parc, hi juguem més temps.
En eixir a les cinc del col•le
ens ho passem d’allò més bé.

Traiem-nos els abrics,
ha arribat l’estació primera.
I digueu amb mi ben fort:
M’agrada la primavera!


Papallona, D'Ailsa Burrows.


Si us agrada la poesia infantil no deixeu d'entrar a aquest bloc: http://bibliopoemes.blogspot.com. De segur que us agradarà!

De Cantacançons i altres coses

Hui, aprofitant que només hem tingut una extraescolar (la natació) i no hem hagut d'anar estressades a la classe del Grup de Dansa (o bolero, com en diem a l'Alcúdia), Aina i jo hem anat a la presentació que feia Dani Miquel dels seus llibres Cançons de l'oratge i El tio Pep se'n va a Muro, tots dos editats per Edicions del Bullent, dins la col·lecció "Contem i Cantem" que va encetar Paco Muñoz amb La Masereta. La col·lecció, de moment consta de set llibres adreçats a primers lectors, i tot i que la idea de lligar les cançons populars a la narració de contesno està malament, he de dir que els llibres, almenys els de Dani, que els tinc al davant, són fluixos pel que fa a la il·lustració. Algú ho havia de dir...

Doncs bé, la sessió de cantacançons de Dani a la Llibreria l'Esplai de l'Alcúdia ha sigut molt divertida. Hi havia un grapat de xiquets i xiquetes al·lucinats amb tot el desplegament d'instruments que hi portava. I he de dir que la tria de les cançons ha estat magnífica. 

Lògicament, amb el grapat de xiquets i xiquetes hi havia un grapat de mares i pares que acompanyaven els fills i filles, i la realitat és que no sabria dir qui ho ha passat millor: si les criatures o els seus progenitors! Dani, que a mi em sembla un mestre de l'entreteniment, sap molt bé fer que, alhora que els menuts s'ho passen d'allò més bé, els pares i mares que hi són també hi participen. Ens ha fet cantar, dir embarbussaments, ballar, alçar els braços... i amb tot això els nanos gaudeixen perquè no tenen cap tipus de vergonya, però nosaltres, els adults... ho féiem, però mirant els qui teníem al costat de reüll, fent eixe somriure nerviós... ha estat molt bé! Curta, però molt bé.

Aina s'ho passat genial, i fins i tot ella m'ha dit que havia durat molt poquet.

Després, en tornar a casa, hem recollit Maria i el pare i hem anat a fer una volteta per la Fira Agrícola (açò, a Guadassuar), que tot i que s'hi mostren essencialment eines i màquines per a treballar al camp, també hi ha d'altres coses, com embotits, saladures, cotxes, plantes... fins àguiles i mussols!

I el millor de tot: ens hem aturat un moment a fer la cerveseta i uns cacauets a la terrasseta de L'Espai.
Un matí de dissabte al qual li faltava una miqueta més de sol i de temperatura perquè fóra redó del tot.

Tres en una?

Fa temps que vaig anomenar aquest blog Tres en una, com dic al meu perfil, per la meua triple condició de dona, mare i treballadora. I ja fa un temps que estic pensat de canviar-li el nom, ja que de vegades dubte si els tres papers, les tres tasques les porte a terme com cal.

Moltes vegades sent frustració. Sí, és aquesta la paraula. Em sent frustrada perquè no arribe a tot el que vull fer -i això que ara sóc mestressa de casa cent per cent i se suposa que tinc temps per a tot! A la condició de dona van sumant-se altres condicions: 

 - Bona mare: passant més temps amb les meues filles, llegint-los, jugant amb elles, preparant-los el bany, recollint Aina de l'escola, portant-la a les extraescolars, parlant amb ella, parlant a Maria...
- Bona treballadora: treballant fora de casa, reciclant els meus coneixements, llegint, fent cursos, tenint la casa neta, fent bons dinars i sopars, planxant, llavant, estenent la roba...
- amb Bona forma física: nadant, corrent, fent el·líptica, fent spinning, fent dieta, controlant el meu colesterol i els triglicèrids, perdent el quilets que em sobren i estar estupenda...
- Bona amant: sense comentaris...
- Bona escriptora
- Bona lectora
- Bona filla
- Bona persona

Jo no puc fer bé tot això. I la frustració encara pesa més quan pense en ma mare i recorde tot el que feia ella quan jo era menuda: treballava fora de casa (des dels 12 o 13 anys), amb uns horaris de bojos, passant fred i calor; mantenia perfecta la casa; tenia compte de mi i del meu germà, tot i que ell és bastant més gran que jo... i de mon pare, clar, atés que era ben poc el que col·laborava en les tasques de la casa; comprava, duia (i duu) l'economia de la casa i, a més a més, per Nadal feia pastissos, per Setmana Santa feia mones... Vaja, un 10 de dona. I tot això em fa pensar que de vegades sóc una mica egoista, pel fet que jo no podria viure sense Oksana; que si Vicent fóra com mon pare, no podria suportar-ho; que si no anara una horeta i mitja a la piscina tots els dies estaria de mala veta... i que si ma mare no existira i no poguera deixar-li les xiquetes per a fer tot el que vull fer, no sé què faria.

Per tot això, l'admire, a ella i a tantes dones que han fet el mateix durant la seua vida.
Pot ser que en alguna cosa, en alguna de les facetes, ma mare no siga perfecta. Però per a mi, sempre serà la millor en tot. Com diria Aina, una "crack"! Ah, i no he esmentat la seua condició de iaia... De segur que si  preguntàrem a la meua filla no faria botiges en la seua resposta.

Intente ser com ella... però no m'ix.
Què hi farem... supose que és qüestió d'anar assumint-ho.

Adaptació

Ja fa un muntó de temps que no escric sobre les coses que em passen. De fet fa més de dos mesos, però fins ara ha sigut complicat amb tot el que he hagut de fer. El 17 de novembre, a les 9,15 del matí va nàixer Maria, la meua segona filla. Tot i que va ser una cesària programada (una altra vegada!) va anar tot fantàstic. Aquesta vegada quasi no em vaig marejar i vaig aguantar el dejuni obligatori com una xica fadrina.

Maria, a l'hospital, no va fer gaire bondat. Era lògic: la pobra va patir més fam que un mestre d'escola, amb la meua tossuderia de voler donar-li pit. Quan vam arribar a casa, amb els primers biberons de llet de fórmula, la xiqueta no feia (i continua) més que prendre i dormir. Es més bona que el pa!

Bé, doncs durant aquests dos mesos hem hagut d'adaptar-nos a la nova situació, i tot que la xiqueta és del cel, dels biberons de la matinada, no ens en lliurem. És una miqueta dur, però crec que fàcilment suportable.

Qui ha hagut d'adaptar-se d'una manera més dràstica ha sigut Aina. Pense que per a ella no ha sigut fàcil haver de veure que arribava una gran competidora. Tot i això, també està portant-ho bastant bé i pense que tant Vicent com jo hem posat molt de la nostra part per tal que ella no note una gran diferència entre abans i ara. De fet, és curiós, però quan són les dues fem més cas a Aina que a la menuda. Ens reservem les gràcies per a Maria quan ella no hi és. D'aquesta manera no li donem motius perquè li entre la gelosia. No sé si ho estem fent bé, però pense que de moment funciona.

Quant a mi, al principi vaig patir una mica d'estrés. Va fer uns dies de molt de fred i això va fer que pràcticament no eixírem de casa. A més, per circumstàncies que ara no esmentaré, no podia descansar de xiqueta. Potser pensareu que sóc mala mare (o no) però necessitava eixir, necessitava una hora o una vesprada lliure de les tasques maternals. I sobretot, el que més trobava a faltar eren la piscina i el gimnàs.

A la fi, el 2011 m'ha permés trobar una mica de temps per a mi, per a anar al gimnàs, a la piscina, per a dinar al japonés amb Vicent... petites coses que a mi em fan posar contenta, optimista i tindre ganes de vestir-me i eixir al carrer. Bé, això i que ja vaig baixant de pes!

En definitiva, el que em fa gaudir de la meua vida familiar és el fet que, de tant en tant, puc "fugir-ne" una estona. I crec que això, els qui m'envolten, també ho agraeixen.

Fa dies que no escric, és cert. Però estic tan cansada, tan pesada... Els meus moments per a escriure, quan vaig començar, passaven per un avorriment extrem, quan havia de ser al llit tothora. Però ara no pare! I quan podria escriure que és a la nit, com ara, no me'n queden forces, m'adormiria dreta. I el cas és que després si estic massa hores al llit em fa mal tot el cos...
Ja tinc ganes que arribe el dia, tot i que estic una mica espantada per haver de passar una altra vegada pel mateix.
Tinc ganes de veure la cara de Maria i protegir-la, i acaronar-me-la. Esperem que vaja tot bé. El que haja de vindre després, de segur que ho superarem!

Va d'educació

Fa dues setmanes vaig assistir a un parell de sessions del Congrés d'Educació de l'Alcúdia. Crec que fa tres anys que l'organitzen les escoles d'aquest poble (que és el meu de naixement i de padró) però fins enguany no havia tingut l'oportunitat d'anar-hi. La veritat és que ha sigut un encert, perquè he fet dos descobriments que m'han fet (encara més) interessar-me en el tema de l'educació i de les maneres amb què s'educa els nostres xiquets i xiquetes. Un va ser Miguel Ángel Santos Guerra, el qual em va fer riure,  plorar... em va sorprendre per la manera amb què explicava anècdotes de la seua trajectòria i també les coses que sabia. És per això que us recomane el seu bloc El adarve. L'actualitza bastant sovint i explica qüestions molt interessants, hi reprodueix faules... molt recomanable.

L'altre descobriment va ser José Antonio Marina, qui també té una pàgina web pròpia, un bloc i un projecte pedagògic en línia que em va encuriosir molt. Es tracta de Universidad de padres, i efectivament va d'això, d'una universitat en què els que som pares i mares ens podem matricular de cursos a fi de saber dirigir l'educació dels nostres fills i filles que, com va dir ell es tracta d'una part d'instrucció i una altra part de formació. D'una altra manera, la seua conferència va ser molt interessant també i junt amb la de Santos Guerra van fer que cada vegada més, el cuquet de la teoria de l'educació i de la didàctica vaja fent una galeria al meu cervell.
Sens dubte, espere aprofundir-hi més quan tinga temps... siga com siga, oficialment o extraoficialment. De moment, em conforme amb fer cerques a Internet i petites incursions en congressos i jornades d'aquest tipus. Va valer la pena. Les meues felicitacions als organitzadors del congrés, ja que sembla que va ser tot un èxit.

Ja sóc una altra vegada ací! Perdoneu el retard de mesos, però no he pogut escriure perquè Internet no arriba a certs llocs de la geografia valenciana, com ara San Cristóbal, a Alberic. Sens dubte, he tingut tot el temps del món per a escriure però m'han fallat els mitjans. Disculpeu-me.

Bé, doncs d'aquests mesos enrere us contaré que m'han alçat el càstig i faig més que una vida normal. Sincerament, ja en tenia ganes. Devia ser per allà la setmana 20 (no ho recorde exactament. Ara anem per la 30!) que el meu ginecòleg per fi va dir les paraules màgiques: "Puedes hacer vida normal". No m'ho podia creure. Això que estava tant de temps esperant es produïa en aquell moment, al ple agost. Encara podria aprofitar el mes per gaudir de les vacances. I la veritat és que el mes no ha esta malament: vam estar uns dies a la platja, vingueren els amics d'Iruña, vam estar a les Danses de Guadassuar (després de dos estius de malalties i indisposicions...). No ha esta malament!

Pel que fa a Maria... Us ho havia dit? A la nena, li posarem Maria, com a la seua iaia i perquè Aina el va triar. Doncs bé, pel que fa a ella, tot sembla correcte. La setmana passada li vam veure la cara en una ecografia 4D (per cert, quina deu ser la quarta dimensió?). Bé, el perfil, més aviat, perquè no ens ho va posar gens fàcil... Comencem prompte!

Ara estic molt contenta i estic gaudint de l'embaràs al màxim. Maria no para dins la panxa, però si he de dir la veritat, m'agrada sentir-la, perquè diuen que això és bon senyal.

Aina ja ha començat l'últim any d'Educació Infantil i també està contenta. Encara que de vegades li entra una miqueta la gelosia, també està emocionada per l'arribada de la germaneta (com li diu ella). Em fa besos a la panxa i li parla com si la tinguera al davant.

Com veieu, sembla que tot rutlla. I m'agrada! Esperem que tot continue així.