Ja sóc una altra vegada ací! Perdoneu el retard de mesos, però no he pogut escriure perquè Internet no arriba a certs llocs de la geografia valenciana, com ara San Cristóbal, a Alberic. Sens dubte, he tingut tot el temps del món per a escriure però m'han fallat els mitjans. Disculpeu-me.

Bé, doncs d'aquests mesos enrere us contaré que m'han alçat el càstig i faig més que una vida normal. Sincerament, ja en tenia ganes. Devia ser per allà la setmana 20 (no ho recorde exactament. Ara anem per la 30!) que el meu ginecòleg per fi va dir les paraules màgiques: "Puedes hacer vida normal". No m'ho podia creure. Això que estava tant de temps esperant es produïa en aquell moment, al ple agost. Encara podria aprofitar el mes per gaudir de les vacances. I la veritat és que el mes no ha esta malament: vam estar uns dies a la platja, vingueren els amics d'Iruña, vam estar a les Danses de Guadassuar (després de dos estius de malalties i indisposicions...). No ha esta malament!

Pel que fa a Maria... Us ho havia dit? A la nena, li posarem Maria, com a la seua iaia i perquè Aina el va triar. Doncs bé, pel que fa a ella, tot sembla correcte. La setmana passada li vam veure la cara en una ecografia 4D (per cert, quina deu ser la quarta dimensió?). Bé, el perfil, més aviat, perquè no ens ho va posar gens fàcil... Comencem prompte!

Ara estic molt contenta i estic gaudint de l'embaràs al màxim. Maria no para dins la panxa, però si he de dir la veritat, m'agrada sentir-la, perquè diuen que això és bon senyal.

Aina ja ha començat l'últim any d'Educació Infantil i també està contenta. Encara que de vegades li entra una miqueta la gelosia, també està emocionada per l'arribada de la germaneta (com li diu ella). Em fa besos a la panxa i li parla com si la tinguera al davant.

Com veieu, sembla que tot rutlla. I m'agrada! Esperem que tot continue així.

Mentre estic ací, tot el dia al llit, no faig una altra cosa que llegir, navegar per Internet, veure pel·lícules... i, de tant en tant, pensar en noves estratègies per poder alçar-m'hi, encara que no en funciona cap. Així és que de moment, m'he de quedar on sóc!

Doncs ahir, mentre navegava per les llibreries virtuals, em vaig recordar d'un llibre que vam llegir Aina i jo el cap de setmana passat. Des del començament del 2n trimestre, la mestra d'Aina els mana fer deures durant el cap de setmana: cal que llegim un conte (bé, el llig jo i Aina en mira els dibuixos) que ella els reparteix i hem de fer una activitat de comprensió lectora, de primer preguntant-li coses del llibre i després, Aina n'ha de dibuixar una escena.

Doncs bé, el cap de setmana passat li va tocar aquest llibre: La Laura i la panxa de la mare, de Baula.

Quina casualitat, sembla que la mestra sàpiga el que està passant!!! Perquè de fet, que jo estic embarassada, ho saben molt poques persones... Ni tan sols Aina ho sap! Salut, la mestra, va encertar de ple amb el llibre.

A Aina li va agradar molt, tot i que a l'hora de posar-se a dibuixar li costa una miqueta. De fet li vaig preguntar: "Quina és l'escena que t'ha agradat més?" I ella em va respondre: "La que tinga menys coses!". Normalment sol dibuixar la que li ha agradat més, però últimament se li fa costera amunt perquè el dibuix, de vegades, és una mica difícil. No li agrada massa dibuixar, o almenys li agrada dibuixar el que vol.

Finalment va dibuixar l'escena en què a Laura, la portaven a casa dels iaios i li va fer molta gràcia perquè la Laura plorava al cotxe, en la seua cadireta de xiqueta de cinc anys. Aina digué: "Jo no plore quan em porteu a ca la iaia!!", perquè ella adora la seua iaia.