Ja sóc una altra vegada ací! Perdoneu el retard de mesos, però no he pogut escriure perquè Internet no arriba a certs llocs de la geografia valenciana, com ara San Cristóbal, a Alberic. Sens dubte, he tingut tot el temps del món per a escriure però m'han fallat els mitjans. Disculpeu-me.

Bé, doncs d'aquests mesos enrere us contaré que m'han alçat el càstig i faig més que una vida normal. Sincerament, ja en tenia ganes. Devia ser per allà la setmana 20 (no ho recorde exactament. Ara anem per la 30!) que el meu ginecòleg per fi va dir les paraules màgiques: "Puedes hacer vida normal". No m'ho podia creure. Això que estava tant de temps esperant es produïa en aquell moment, al ple agost. Encara podria aprofitar el mes per gaudir de les vacances. I la veritat és que el mes no ha esta malament: vam estar uns dies a la platja, vingueren els amics d'Iruña, vam estar a les Danses de Guadassuar (després de dos estius de malalties i indisposicions...). No ha esta malament!

Pel que fa a Maria... Us ho havia dit? A la nena, li posarem Maria, com a la seua iaia i perquè Aina el va triar. Doncs bé, pel que fa a ella, tot sembla correcte. La setmana passada li vam veure la cara en una ecografia 4D (per cert, quina deu ser la quarta dimensió?). Bé, el perfil, més aviat, perquè no ens ho va posar gens fàcil... Comencem prompte!

Ara estic molt contenta i estic gaudint de l'embaràs al màxim. Maria no para dins la panxa, però si he de dir la veritat, m'agrada sentir-la, perquè diuen que això és bon senyal.

Aina ja ha començat l'últim any d'Educació Infantil i també està contenta. Encara que de vegades li entra una miqueta la gelosia, també està emocionada per l'arribada de la germaneta (com li diu ella). Em fa besos a la panxa i li parla com si la tinguera al davant.

Com veieu, sembla que tot rutlla. I m'agrada! Esperem que tot continue així.

Ara sí que podem dir que som a l'estiu de ple. Com he dit anteriorment, a mi sempre m'ha agradat la calor. Però estar embarassada quan en fa tantíssima és horrible. Ja és la tercera vegada que passe per aquesta situació, però aquesta és un poc insuportable i crec que ja sé quin pot ser-ne el motiu. És l'edat, he de ser realista: no és el mateix passar un embaràs als 28 anys que als 33 (cap als 34!). Es nota molt, perquè tot i que en el meu primer embaràs estava més o menys igual que ara, crec que ho aguantava molt millor... i això que vaig treballar durant els 9 mesos. Però vaja, és una cosa inherent al cos de la dona, supose.
En fi, doncs anem per la setmana 19 i tot va bé (i toque ferro!). Ja tinc ganes que arribe la setmana que ve. Aniré a fer-me l'ecografia de les 20 setmanes i veurem com va tot per ací dins. De la nena (perquè és una nena, us ho havia dit?) a banda de confiar que està bé he de dir que es mou moltíssim... o té singlot, que també podria ser. Normalment, quan estic acabant de menjar o quan estic gitada comença a fer els seus moviments, que potser a la vista d'una altra persona és complicat veure'ls, però jo els note i els veig. Aina diu que la seua germaneta serà futbolista. Això, o balladora de break dance!!!
Mentrestant, jo continue amb el meu pla lector. Ja he acabat la tercera part de Millenium; bé, ja en fa uns dies. No sabria dir quin dels tres llibres m'ha agradat més. La veritat és que els tres m'han enganxat bastant des del principi... Però, potser, el millor n'és el primer.
Tan bon punt el vaig acabar vaig començar Maletes perdudes, de Jordi Puntí, i m'està agradant força. No havia llegit mai res d'aquest autor i la veritat és que m'agrada la seua prosa lleugera i senzilla. A més, la història d'un home que va deixant fills repartits per Europa, em sembla original... Però encara m'agrada més la manera amb què ho conta. No sé, ja us diré com acaba... O millor, no!

No està tot perdut!

Aquesta és una bona notícia! Mentre al País Valencià no fan més que atacar i posar traves al futur de la nostra llengua és interessant veure que en altres llocs, com ara Perpinyà, van fent passos cap al reconeixement de la seua oficialitat. Encara que no està tot fet, ja que això sense fer altres accions per fomentar-ne l'ús no és suficient, crec que amb açò es preveu que el català tindrà un futur en aquesta ciutat i en la seua mancomunitat. L'enhorabona als perpinyanesos!



Arran de veure'n la notícia he pensat que no estaria gens malament fer un viatge a la Catalunya del Nord i conéixer aquella terra. Potser, per a les vacances de l'any que ve.

Mentrestant, hui he superat la barrera psicològica de les 16 setmanes amb una actitud molt positiva. Les coses van molt millor i espere que continue la bona ratxa. Ara només em cal veure que tot va bé per ací dins, que la "boleta" està bé i que tot rutlla sense problemes. I de vegades pense... deu ser molt car un ecògraf? Perquè ja m'agradaria tindre'n un, ja...

Mentre estic ací, tot el dia al llit, no faig una altra cosa que llegir, navegar per Internet, veure pel·lícules... i, de tant en tant, pensar en noves estratègies per poder alçar-m'hi, encara que no en funciona cap. Així és que de moment, m'he de quedar on sóc!

Doncs ahir, mentre navegava per les llibreries virtuals, em vaig recordar d'un llibre que vam llegir Aina i jo el cap de setmana passat. Des del començament del 2n trimestre, la mestra d'Aina els mana fer deures durant el cap de setmana: cal que llegim un conte (bé, el llig jo i Aina en mira els dibuixos) que ella els reparteix i hem de fer una activitat de comprensió lectora, de primer preguntant-li coses del llibre i després, Aina n'ha de dibuixar una escena.

Doncs bé, el cap de setmana passat li va tocar aquest llibre: La Laura i la panxa de la mare, de Baula.

Quina casualitat, sembla que la mestra sàpiga el que està passant!!! Perquè de fet, que jo estic embarassada, ho saben molt poques persones... Ni tan sols Aina ho sap! Salut, la mestra, va encertar de ple amb el llibre.

A Aina li va agradar molt, tot i que a l'hora de posar-se a dibuixar li costa una miqueta. De fet li vaig preguntar: "Quina és l'escena que t'ha agradat més?" I ella em va respondre: "La que tinga menys coses!". Normalment sol dibuixar la que li ha agradat més, però últimament se li fa costera amunt perquè el dibuix, de vegades, és una mica difícil. No li agrada massa dibuixar, o almenys li agrada dibuixar el que vol.

Finalment va dibuixar l'escena en què a Laura, la portaven a casa dels iaios i li va fer molta gràcia perquè la Laura plorava al cotxe, en la seua cadireta de xiqueta de cinc anys. Aina digué: "Jo no plore quan em porteu a ca la iaia!!", perquè ella adora la seua iaia.

Tornem a intentar-ho

Fa temps que vaig voler encetar açò d'escriure a la xarxa, perquè em venia de gust plasmar els meus sentiments per tot el que va passar al setembre de 2008. Sí, va ser una època realment difícil: dos mesos de repòs a casa i dèsset dies a l'hospital es van convertir en un malson que no volia que es repetira mai més... i de moment, anem en aquest camí!

Estic embarassada, de 10 setmanes i cinc dies i es torna a donar la mateixa situació, encara que pense que l'he agafada a temps. L'altra vegada no vaig saber parar a temps... amb l'excusa de la faena, no vaig voler agafar la baixa (ni que jo hi fóra imprescindible!), no vaig fer cas del que em deien i tot va derivar en la pèrdua d'un fetus immadur de 16 setmanes i un dia. Una experiència molt dura, us ho assegure.

No vull que torne a passar... i encara que de vegades tinc baixades de moral per estar reclosa a casa, entre les quatre parets de la meua habitació, (la preferisc a l'hospital, de bon tros), intentaré ser forta. Aquesta vegada ho faré bé i usaré aquest quadern com a vàlvula d'escapament, perquè crec que ja ens han passat massa coses per a tindre una decepció més. Ens mereixem una alegria i faré el possible perquè al mes de novembre en tinguem una.

Mentrestant, si m'ho permets, escriuré...