Nous cursos, nous cicles

Ha passat molt de temps des que vaig escriure l'última vegada... I no ha sigut per ganes, que n'he tingut moltes. Però si no he escrit ha estat perquè vam estar a la muntanya estiuejant, com tots els anys. Cosa que m'ha donat forces renovades, per a tornar al poble a encetar un nou curs i nous cicles.

El fet de treballar des de fa 10 anys en el sector editorial (amb anades i tornades) fa que la meua vida es plantege el cicle en forma de cursos, com a l'escola. Per a mi, els propòsits d'esmena, ja sabeu: anar al gimnàs i a la piscina, deixar els hidrats de carboni, plantejar-me altres estudis, reprendre l'anglés, etc., es dóna al setembre. I enguany no ha sigut diferent. Però, a més a més, hi ha dues dificultats amb què comptava (lògicament), però en les quals sóc primerissa i no sabia si sabria dur-les endavant i són el pas d'Aina al primer curs de primària i l'entrada de Maria al primer curs d'escoleta.

De segur que direu que sóc una exagerada, però de veritat que és una cosa que m'estressa bastant. D'una banda perquè Aina es fa gran i la veig madurar amb una rapidesa que no puc pair. I de l'altra, perquè quasi ha passat un any des que va nàixer Maria i també m'ha passat com un llamp!

Contràriament a altres persones, el pas del temps no em preocupa en mi mateixa: com he dit diverses vegades, a la cara em veig algunes arrugues que no veia abans, però, de moment, no em preocupa excessivament... en canvi, no vull que passe tan ràpid en les meues filles. Voldria gaudir amb glops menuts la seua infantesa i trobe que me l'estic empassant com si haguera tornat de córrer i em morira de set!!
És llei de vida, no? Això diuen... Així que ja tinc una cosa més a assumir. Però de veritat que em costa molt.

Després d'un estiu relaxat, de Sanfermins, de trobades amb amics, de banys a la piscina, de vesprades al sol, d'alguna estada a la platja, d'aniversari feliç, estones entranyables (i algunes, boges) amb la família... torna l'estrés. I amb l'estrés, l'ansietat... També cal assumir-la.
En fi... Tot passa.

Ja sóc una altra vegada ací! Perdoneu el retard de mesos, però no he pogut escriure perquè Internet no arriba a certs llocs de la geografia valenciana, com ara San Cristóbal, a Alberic. Sens dubte, he tingut tot el temps del món per a escriure però m'han fallat els mitjans. Disculpeu-me.

Bé, doncs d'aquests mesos enrere us contaré que m'han alçat el càstig i faig més que una vida normal. Sincerament, ja en tenia ganes. Devia ser per allà la setmana 20 (no ho recorde exactament. Ara anem per la 30!) que el meu ginecòleg per fi va dir les paraules màgiques: "Puedes hacer vida normal". No m'ho podia creure. Això que estava tant de temps esperant es produïa en aquell moment, al ple agost. Encara podria aprofitar el mes per gaudir de les vacances. I la veritat és que el mes no ha esta malament: vam estar uns dies a la platja, vingueren els amics d'Iruña, vam estar a les Danses de Guadassuar (després de dos estius de malalties i indisposicions...). No ha esta malament!

Pel que fa a Maria... Us ho havia dit? A la nena, li posarem Maria, com a la seua iaia i perquè Aina el va triar. Doncs bé, pel que fa a ella, tot sembla correcte. La setmana passada li vam veure la cara en una ecografia 4D (per cert, quina deu ser la quarta dimensió?). Bé, el perfil, més aviat, perquè no ens ho va posar gens fàcil... Comencem prompte!

Ara estic molt contenta i estic gaudint de l'embaràs al màxim. Maria no para dins la panxa, però si he de dir la veritat, m'agrada sentir-la, perquè diuen que això és bon senyal.

Aina ja ha començat l'últim any d'Educació Infantil i també està contenta. Encara que de vegades li entra una miqueta la gelosia, també està emocionada per l'arribada de la germaneta (com li diu ella). Em fa besos a la panxa i li parla com si la tinguera al davant.

Com veieu, sembla que tot rutlla. I m'agrada! Esperem que tot continue així.

A l'estiu...

M'agrada l'estiu! Sembla com si el sol lluira d'una altra manera, amb totes les seues forces. Tot i que de vegades la calor pot arribar a ser asfixiant, he de dir que la suporte molt millor que el fred del trist hivern, i ja, si plou, és trist i depriment... més que res perquè cal anar a treballar. Perquè un dia de pluja, a casa, amb l'escalforeta i un bon llibre és absolutament genial. Però malauradament, no sempre és així!

També m'agrada l'estiu perquè el dia allarga i sembla com si no anara a acabar-se mai, i hi ha molta vida al carrer. M'agrada aquesta sensació!

Enrere es queda l'hivern fred i la primavera que amb les seues pluges ha arrabassat molts béns, i en alguns casos tan preats com la vida mateixa. Som tan poc i ens creiem tan forts que qualsevol imprevist, qualsevol ràfega d'aire ens pot deixar KO sobtadament. Pensem que dirigim la nostra vida però... qui o què dirigeix la nostra mort? Nosaltres no hi tenim cap comandament, en la majoria dels casos... És un fenomen complicat, acceptat i natural. Però... llavors, per què ens afecta tant?

Aquest últim any he tingut massa ocasions properes per a viure i pensar sobre això. Sobretot perquè, a més, cal seguir unes convencions socials i cerimònies que a mi no m'agraden gens i que has de passar-hi forçadament. I haver d'aguantar estones com si fóres en un mercat ple de cotorres que no fan més que xarrupar d'uns i d'altres. Insuportable!
Per això, pense que les persones que ja no hi són es mereixen un altre tipus d'homenatge, més senzill i sense cap opció de tafaneig popular.

Per això, per a les persones que ja no hi són, el meu homenatge particular és dir-los que sempre les tindré en el record, especialment a tu, perquè no et mereixies anar-te'n d'aquesta manera.
Especialment, per a tu, Ana.