Anys i panys

Mare meua! Fa anys que no escric en aquest blog. Hi he tornat per una casualitat sobrevinguda i hi veig que des de l'última entrada han passat quasi nou anys!!!

M'ha fet il·lusió rellegir el que vaig escriure fa temps, sobretot pel que conte de les meues filles. Li he reenviat una entrada a Aina de quan feia repòs, embarassada de Maria, la menuda. Amb el que hi conte, (converses amb ella quan era xicoteta, coses que féiem, etc.), s'hi ha vist totalment reflectida. Quina gràcia!

En vora deu anys, han passat moltíssimes coses. Esdeveniments que ens han afectat col·lectivament i individualment. Aina i Maria han deixat de ser xiquetes i són una adulta de 19 anys i una adolescent de 14, respectivament. Hem passat per diversos fets traumàtics, però que, a la fi, han desembocat en final feliç. Us n'aniré parlant... perquè, sí: he decidit reprendre l'escriptura quotidiana. Crec que em farà bé parlar de mi i de les coses que m'envolten, tant com a autoteràpia com per a deixar per a la posteritat el meu dietari. Açò fa una mica de vergonyeta, però... algú deu haver-hi d'ací a uns segles que s'interesse per la manera d'escriure i de viure dels que habitem el segle XXI, no? Bé, tot això si no fem esclafir el planeta, que en portem camí... Per això, crec que m'adreçaré a vosaltres, a les persones que em llegireu d'ací a cent, dos-cents o tres-cents anys!

Doncs, bé, dels anys passats, aniré fent-vos-en cinc cèntims. I, entremig, també us parlaré de la vida actual, de la meua i en general. Moltes coses no us les podreu creure...
Mamprenem, de nou, aquest dietari al febrer de l'any 2025. Anem!

Clàudia and Aina's Recipe

This is a video that I recorded and edited for helping Clàudia and Aina. They had to do a project for their English class. Although there are some grammar and vocabulary mistakes, I think the video is good and they looked like a professional cooks!!! Really amazing!
I hope you like it.

Una altra escola és possible

Si teniu un parell d'horetes lliures no deixeu de mirar aquest documental: La educación prohibida. Aquest ens parla de la necessitat de fer un canvi radical i revolucionari en el tipus d'educació a què estem acostumats. Cal que obrim els ulls, que obrim la nostra perspectiva per una educació millor per als nostres fills. Una educació en què el centre siguen ells, els seus protagonistes reals. Fem que el fet d'anar a l'escola els resulte divertit, perquè aprenguen el que ells vulguen aprendre... Bé, mireu el vídeo. A mi m'ha encantat!

Isaac Asimov, un visionari de l'impacte d'Internet i les TIC.

Cinquanta ombres... decebedores!

Sí, ja sé què deveu estar pensant: aquesta babaua també ha caigut en la trilogia de les Cinquanta ombres de E. L. James. Doncs sí, què hi farem. Us faré un resum de com hi he arribat a caure.

Aquest estiu, el que ja hem passat, sempre escoltava en la ràdio, a la qual m'he aficionat bastant, l'anunci del llibre en què es deia allò que és el llibre del qual parla tothom, etc., etc. Jo no en tenia el més mínim interés, ja que estava llegint Jo confesso, de Jaume Cabré, un superllibre, literàriament, lingüísticament... en tots els aspectes. Alguna coneguda, amiga o familiar em va parlar de la trilogia, que l'estava llegint, que enganxava molt i que estava molt bé. Ací ja em va encuriosir una miqueta més... però jo tenia el meu superllibre!

Llavors, fa dues setmanes, quan el vaig acabar, em vaig plantejar el fet que no tenia cap lectura preparada després del Jo confesso, però amb tant de llibre que tinc a casa per llegir... No me'n compre cap i en paus! Ja miraré a vore què m'atrau del que tinc. Però, de sobte van començar a bombardejar-me amb les cinquanta ombres: que si està molt bé, que si té molt de morbo, que t'enganxa i no pots parar de llegir... Ah, i tot dones, és clar. No he trobat cap home que l'haja llegit! Això va ser fa dos dissabtes... i ho vaig tindre clar: ara mateix me'l compre per Internet en edició digital!!! Dit i fet, no podia esperar més!

Doncs bé, és cert! El primer volum enganxa moltíssim: és senzill, amb un ritme trepidant i amb una història, que, tot i que resulta poc creïble, és fàcil d'entendre, a l'estil d'una de Corín Tellado, vaja. I quan dic que és poc creïble em referisc sobretot al perfil dels personatges protagonistes: ell, Christian Grey, un jove de 27 anys, supermegamilionari, i superguapo, amb una empresa que no se sap molt bé a què es dedica, amb una infància terrible de maltractes i una adolescència marcada pel sadomasoquisme i que encara practica habitualment. Controlador, possessiu i gelós com ell a soles. Vaja... una vida apassionant tot i que és molt jove.

D'altra banda hi ha l'Ana, Anastasia Steel, una jove de 20, 21 o 22 anys (no ho tinc clar), que a l'edat que té encara és verge (?!?!?!?!), està apunt d'acabar la carrera de literatura i coneix aquest xic tan ben plantat i tan experimentat en el sexe. Ell la introdueix en aquest món del sadomasoquisme i del sexe, i ella es passa la vida preguntant-se si el complau, si li agrada, si la vol... És una pesada!!! Si la tinguera davant li pegaria!!!

Bé, doncs, tot i que he de confessar que aquest primer volum, per totes les coses passen, em va enganxar i només volia passar el dia llegint i llegint, ara que ja estic en el segon volum, el ritme s'ha aturat per complet, i es nota una voluntat de l'autora de voler portar el lector (o lectora) al terreny "nyonyo" (o vainilla, com diria ella) de la relació, tot i que continuen cardant tothora, amb tota mena de detalls.

Pel que fa a la manera com està escrit... hehe, és bastant fluix. I només em base, de moment, en la versió que estic llegint jo. M'agradaria poder llegir-ne la versió original per corroborar aquesta impressió i si puc ho faré, tot i que em costarà perquè la meua "english fluency" és bastant dolenta.

Bé, doncs, acabaré les cinquanta ombres... Us en seguiré informant!

Fem balanç

Hui, dia 31 de desembre, últim dia de l'any 2011, jo sí que faré allò de fer balanç i els propòsits d'esmena corresponents... Digueu-me tradicional i previsible, però jo sóc així, què hi farem? Al meu favor, diré que no ho faig perquè toque, ja que m'ix bastant natural. Pense que és perquè crec que ho faig cada dia, sobretot, allò dels propòsits d'esmena: que si cal que vaja més al gimnàs, a córrer, a nadar... millorar com a cuinera, com a mare, com a treballadora del sector editorial... Vaja, la meua vida és un intent perpetu de millorar!

Pel que fa al balanç de l'any, he de dir que no ha estat gens malament: vaig abaixar el sobrepés de l'embaràs d'una manera espectacular, vaig tornar a treballar amb la sorpresa que les coses estaven bastant més tranquil·les, les xiquetes es fan grans i Maria, més "bitxo"... Va vindre l'estiu i vam anar als Sanfermins i hi vam gaudir moltíssim amb Mikel i Natalia i la resta de la gent... vam estar al xalet on passàrem l'estiu dins l'aigua (sobretot, Aina!). Després vingué setembre i les xiquetes començaven un curs nou: Aina, primer de primària i Maria, l'escoleta als 10 mesos. Els aniversaris, la tardor, l'hivern, Nadal... Però sobretot, torna una data que sempre tindrem present i està molt relacionada amb el cap d'Any: el 30 de desembre. Una data que ara recordem però ja no ens espanta nji ens angoixa, perquè cada vegada està més lluny. El 30 de desembre de l'any 2009, s'ens va donar una segona oportunitat, i va ser l'últim dia d'una mala ratxa que va durar dos anys, si no m'equivoque. Després d'això, no podia ser que continuarem tenint tan mala sort... I així va ser: les coses van anar canviant a poc a poc, vingué Maria i recuperàrem la il·lusió durant el 2010. I el 2011 ens ha portat estabilitat.

Per tot això, per a nosaltres són molt importants els dies 30 de desembre i els celebrem quasi tant com si fóra l'últim dia de l'any, tot i que hui també ho celebrarem, amb barrets i antifaços, confetis i serpentines, tot com cal!
Lògicament, no vull ser egoista ni envejosa i al 2012 només voldria demanar que tot es quedara igual. No necessitem ni més diners dels que tenim, ni cotxes, ni més roba..., bé, d'això, una miqueta sí! :-) Només vull mantenir el que tinc i que, sobretot, les meues filles i la gent a qui estime tinguen el que necessiten. Això és el que demane.

I a vosaltres també us desitge el mateix: que el 2012 us porte allò que necessiteu. I si podeu obtenir alguna cosa extra, doncs millor!

Bon any!!!

Nous cursos, nous cicles

Ha passat molt de temps des que vaig escriure l'última vegada... I no ha sigut per ganes, que n'he tingut moltes. Però si no he escrit ha estat perquè vam estar a la muntanya estiuejant, com tots els anys. Cosa que m'ha donat forces renovades, per a tornar al poble a encetar un nou curs i nous cicles.

El fet de treballar des de fa 10 anys en el sector editorial (amb anades i tornades) fa que la meua vida es plantege el cicle en forma de cursos, com a l'escola. Per a mi, els propòsits d'esmena, ja sabeu: anar al gimnàs i a la piscina, deixar els hidrats de carboni, plantejar-me altres estudis, reprendre l'anglés, etc., es dóna al setembre. I enguany no ha sigut diferent. Però, a més a més, hi ha dues dificultats amb què comptava (lògicament), però en les quals sóc primerissa i no sabia si sabria dur-les endavant i són el pas d'Aina al primer curs de primària i l'entrada de Maria al primer curs d'escoleta.

De segur que direu que sóc una exagerada, però de veritat que és una cosa que m'estressa bastant. D'una banda perquè Aina es fa gran i la veig madurar amb una rapidesa que no puc pair. I de l'altra, perquè quasi ha passat un any des que va nàixer Maria i també m'ha passat com un llamp!

Contràriament a altres persones, el pas del temps no em preocupa en mi mateixa: com he dit diverses vegades, a la cara em veig algunes arrugues que no veia abans, però, de moment, no em preocupa excessivament... en canvi, no vull que passe tan ràpid en les meues filles. Voldria gaudir amb glops menuts la seua infantesa i trobe que me l'estic empassant com si haguera tornat de córrer i em morira de set!!
És llei de vida, no? Això diuen... Així que ja tinc una cosa més a assumir. Però de veritat que em costa molt.

Després d'un estiu relaxat, de Sanfermins, de trobades amb amics, de banys a la piscina, de vesprades al sol, d'alguna estada a la platja, d'aniversari feliç, estones entranyables (i algunes, boges) amb la família... torna l'estrés. I amb l'estrés, l'ansietat... També cal assumir-la.
En fi... Tot passa.

Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil

Hui sembla un bon dia per a llegir poesia.

Alguns de vosaltres ja coneixeu el meu gust per la poesia infantil. No sé exactament des de quan el tinc, supose que des de sempre, però des que vaig començar a llegir-li poemes a Aina i vaig veure que li agradaven un muntó, em vaig atrevir a escriure'n.

Potser no deuen ser molt bons... tampoc els he dit a moltes persones que me'ls jutjaren, (de fet només me n'han llegit una mostra dues persones, i una d'elles és Vicent, a qui agraden moltíssim, clar... L'altra és la Viu, que tot i que hi és entesa, és amiga...) 

Tampoc no m'he presentat mai a cap certamen poètic... bé, de menuda vaig guanyar un premi literari amb un poema que val més oblidar... La qüestió és que m'agrada llegir i escriure poesia per als xiquets i les xiquetes. I com que avui se celebra el Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil, he trobat adequat que els en dedicara una.

Ah, i de passada li donem la benvinguda a la primavera.
Espere que us agrade!

M’agrada la primavera

Tot ha canviat de color,
és amb més llum que mai.
Deixem enrere l’hivern
que la primavera ha arribat.

Els ocells canten i canten,
em desperten al matí.
I les papallones dansen
amb ales de color fi.

De vesprada allarga el dia,
al parc, hi juguem més temps.
En eixir a les cinc del col•le
ens ho passem d’allò més bé.

Traiem-nos els abrics,
ha arribat l’estació primera.
I digueu amb mi ben fort:
M’agrada la primavera!


Papallona, D'Ailsa Burrows.


Si us agrada la poesia infantil no deixeu d'entrar a aquest bloc: http://bibliopoemes.blogspot.com. De segur que us agradarà!

De Cantacançons i altres coses

Hui, aprofitant que només hem tingut una extraescolar (la natació) i no hem hagut d'anar estressades a la classe del Grup de Dansa (o bolero, com en diem a l'Alcúdia), Aina i jo hem anat a la presentació que feia Dani Miquel dels seus llibres Cançons de l'oratge i El tio Pep se'n va a Muro, tots dos editats per Edicions del Bullent, dins la col·lecció "Contem i Cantem" que va encetar Paco Muñoz amb La Masereta. La col·lecció, de moment consta de set llibres adreçats a primers lectors, i tot i que la idea de lligar les cançons populars a la narració de contesno està malament, he de dir que els llibres, almenys els de Dani, que els tinc al davant, són fluixos pel que fa a la il·lustració. Algú ho havia de dir...

Doncs bé, la sessió de cantacançons de Dani a la Llibreria l'Esplai de l'Alcúdia ha sigut molt divertida. Hi havia un grapat de xiquets i xiquetes al·lucinats amb tot el desplegament d'instruments que hi portava. I he de dir que la tria de les cançons ha estat magnífica. 

Lògicament, amb el grapat de xiquets i xiquetes hi havia un grapat de mares i pares que acompanyaven els fills i filles, i la realitat és que no sabria dir qui ho ha passat millor: si les criatures o els seus progenitors! Dani, que a mi em sembla un mestre de l'entreteniment, sap molt bé fer que, alhora que els menuts s'ho passen d'allò més bé, els pares i mares que hi són també hi participen. Ens ha fet cantar, dir embarbussaments, ballar, alçar els braços... i amb tot això els nanos gaudeixen perquè no tenen cap tipus de vergonya, però nosaltres, els adults... ho féiem, però mirant els qui teníem al costat de reüll, fent eixe somriure nerviós... ha estat molt bé! Curta, però molt bé.

Aina s'ho passat genial, i fins i tot ella m'ha dit que havia durat molt poquet.

Després, en tornar a casa, hem recollit Maria i el pare i hem anat a fer una volteta per la Fira Agrícola (açò, a Guadassuar), que tot i que s'hi mostren essencialment eines i màquines per a treballar al camp, també hi ha d'altres coses, com embotits, saladures, cotxes, plantes... fins àguiles i mussols!

I el millor de tot: ens hem aturat un moment a fer la cerveseta i uns cacauets a la terrasseta de L'Espai.
Un matí de dissabte al qual li faltava una miqueta més de sol i de temperatura perquè fóra redó del tot.

Tres en una?

Fa temps que vaig anomenar aquest blog Tres en una, com dic al meu perfil, per la meua triple condició de dona, mare i treballadora. I ja fa un temps que estic pensat de canviar-li el nom, ja que de vegades dubte si els tres papers, les tres tasques les porte a terme com cal.

Moltes vegades sent frustració. Sí, és aquesta la paraula. Em sent frustrada perquè no arribe a tot el que vull fer -i això que ara sóc mestressa de casa cent per cent i se suposa que tinc temps per a tot! A la condició de dona van sumant-se altres condicions: 

 - Bona mare: passant més temps amb les meues filles, llegint-los, jugant amb elles, preparant-los el bany, recollint Aina de l'escola, portant-la a les extraescolars, parlant amb ella, parlant a Maria...
- Bona treballadora: treballant fora de casa, reciclant els meus coneixements, llegint, fent cursos, tenint la casa neta, fent bons dinars i sopars, planxant, llavant, estenent la roba...
- amb Bona forma física: nadant, corrent, fent el·líptica, fent spinning, fent dieta, controlant el meu colesterol i els triglicèrids, perdent el quilets que em sobren i estar estupenda...
- Bona amant: sense comentaris...
- Bona escriptora
- Bona lectora
- Bona filla
- Bona persona

Jo no puc fer bé tot això. I la frustració encara pesa més quan pense en ma mare i recorde tot el que feia ella quan jo era menuda: treballava fora de casa (des dels 12 o 13 anys), amb uns horaris de bojos, passant fred i calor; mantenia perfecta la casa; tenia compte de mi i del meu germà, tot i que ell és bastant més gran que jo... i de mon pare, clar, atés que era ben poc el que col·laborava en les tasques de la casa; comprava, duia (i duu) l'economia de la casa i, a més a més, per Nadal feia pastissos, per Setmana Santa feia mones... Vaja, un 10 de dona. I tot això em fa pensar que de vegades sóc una mica egoista, pel fet que jo no podria viure sense Oksana; que si Vicent fóra com mon pare, no podria suportar-ho; que si no anara una horeta i mitja a la piscina tots els dies estaria de mala veta... i que si ma mare no existira i no poguera deixar-li les xiquetes per a fer tot el que vull fer, no sé què faria.

Per tot això, l'admire, a ella i a tantes dones que han fet el mateix durant la seua vida.
Pot ser que en alguna cosa, en alguna de les facetes, ma mare no siga perfecta. Però per a mi, sempre serà la millor en tot. Com diria Aina, una "crack"! Ah, i no he esmentat la seua condició de iaia... De segur que si  preguntàrem a la meua filla no faria botiges en la seua resposta.

Intente ser com ella... però no m'ix.
Què hi farem... supose que és qüestió d'anar assumint-ho.

Adaptació

Ja fa un muntó de temps que no escric sobre les coses que em passen. De fet fa més de dos mesos, però fins ara ha sigut complicat amb tot el que he hagut de fer. El 17 de novembre, a les 9,15 del matí va nàixer Maria, la meua segona filla. Tot i que va ser una cesària programada (una altra vegada!) va anar tot fantàstic. Aquesta vegada quasi no em vaig marejar i vaig aguantar el dejuni obligatori com una xica fadrina.

Maria, a l'hospital, no va fer gaire bondat. Era lògic: la pobra va patir més fam que un mestre d'escola, amb la meua tossuderia de voler donar-li pit. Quan vam arribar a casa, amb els primers biberons de llet de fórmula, la xiqueta no feia (i continua) més que prendre i dormir. Es més bona que el pa!

Bé, doncs durant aquests dos mesos hem hagut d'adaptar-nos a la nova situació, i tot que la xiqueta és del cel, dels biberons de la matinada, no ens en lliurem. És una miqueta dur, però crec que fàcilment suportable.

Qui ha hagut d'adaptar-se d'una manera més dràstica ha sigut Aina. Pense que per a ella no ha sigut fàcil haver de veure que arribava una gran competidora. Tot i això, també està portant-ho bastant bé i pense que tant Vicent com jo hem posat molt de la nostra part per tal que ella no note una gran diferència entre abans i ara. De fet, és curiós, però quan són les dues fem més cas a Aina que a la menuda. Ens reservem les gràcies per a Maria quan ella no hi és. D'aquesta manera no li donem motius perquè li entre la gelosia. No sé si ho estem fent bé, però pense que de moment funciona.

Quant a mi, al principi vaig patir una mica d'estrés. Va fer uns dies de molt de fred i això va fer que pràcticament no eixírem de casa. A més, per circumstàncies que ara no esmentaré, no podia descansar de xiqueta. Potser pensareu que sóc mala mare (o no) però necessitava eixir, necessitava una hora o una vesprada lliure de les tasques maternals. I sobretot, el que més trobava a faltar eren la piscina i el gimnàs.

A la fi, el 2011 m'ha permés trobar una mica de temps per a mi, per a anar al gimnàs, a la piscina, per a dinar al japonés amb Vicent... petites coses que a mi em fan posar contenta, optimista i tindre ganes de vestir-me i eixir al carrer. Bé, això i que ja vaig baixant de pes!

En definitiva, el que em fa gaudir de la meua vida familiar és el fet que, de tant en tant, puc "fugir-ne" una estona. I crec que això, els qui m'envolten, també ho agraeixen.

Fa dies que no escric, és cert. Però estic tan cansada, tan pesada... Els meus moments per a escriure, quan vaig començar, passaven per un avorriment extrem, quan havia de ser al llit tothora. Però ara no pare! I quan podria escriure que és a la nit, com ara, no me'n queden forces, m'adormiria dreta. I el cas és que després si estic massa hores al llit em fa mal tot el cos...
Ja tinc ganes que arribe el dia, tot i que estic una mica espantada per haver de passar una altra vegada pel mateix.
Tinc ganes de veure la cara de Maria i protegir-la, i acaronar-me-la. Esperem que vaja tot bé. El que haja de vindre després, de segur que ho superarem!

Va d'educació

Fa dues setmanes vaig assistir a un parell de sessions del Congrés d'Educació de l'Alcúdia. Crec que fa tres anys que l'organitzen les escoles d'aquest poble (que és el meu de naixement i de padró) però fins enguany no havia tingut l'oportunitat d'anar-hi. La veritat és que ha sigut un encert, perquè he fet dos descobriments que m'han fet (encara més) interessar-me en el tema de l'educació i de les maneres amb què s'educa els nostres xiquets i xiquetes. Un va ser Miguel Ángel Santos Guerra, el qual em va fer riure,  plorar... em va sorprendre per la manera amb què explicava anècdotes de la seua trajectòria i també les coses que sabia. És per això que us recomane el seu bloc El adarve. L'actualitza bastant sovint i explica qüestions molt interessants, hi reprodueix faules... molt recomanable.

L'altre descobriment va ser José Antonio Marina, qui també té una pàgina web pròpia, un bloc i un projecte pedagògic en línia que em va encuriosir molt. Es tracta de Universidad de padres, i efectivament va d'això, d'una universitat en què els que som pares i mares ens podem matricular de cursos a fi de saber dirigir l'educació dels nostres fills i filles que, com va dir ell es tracta d'una part d'instrucció i una altra part de formació. D'una altra manera, la seua conferència va ser molt interessant també i junt amb la de Santos Guerra van fer que cada vegada més, el cuquet de la teoria de l'educació i de la didàctica vaja fent una galeria al meu cervell.
Sens dubte, espere aprofundir-hi més quan tinga temps... siga com siga, oficialment o extraoficialment. De moment, em conforme amb fer cerques a Internet i petites incursions en congressos i jornades d'aquest tipus. Va valer la pena. Les meues felicitacions als organitzadors del congrés, ja que sembla que va ser tot un èxit.

Ja sóc una altra vegada ací! Perdoneu el retard de mesos, però no he pogut escriure perquè Internet no arriba a certs llocs de la geografia valenciana, com ara San Cristóbal, a Alberic. Sens dubte, he tingut tot el temps del món per a escriure però m'han fallat els mitjans. Disculpeu-me.

Bé, doncs d'aquests mesos enrere us contaré que m'han alçat el càstig i faig més que una vida normal. Sincerament, ja en tenia ganes. Devia ser per allà la setmana 20 (no ho recorde exactament. Ara anem per la 30!) que el meu ginecòleg per fi va dir les paraules màgiques: "Puedes hacer vida normal". No m'ho podia creure. Això que estava tant de temps esperant es produïa en aquell moment, al ple agost. Encara podria aprofitar el mes per gaudir de les vacances. I la veritat és que el mes no ha esta malament: vam estar uns dies a la platja, vingueren els amics d'Iruña, vam estar a les Danses de Guadassuar (després de dos estius de malalties i indisposicions...). No ha esta malament!

Pel que fa a Maria... Us ho havia dit? A la nena, li posarem Maria, com a la seua iaia i perquè Aina el va triar. Doncs bé, pel que fa a ella, tot sembla correcte. La setmana passada li vam veure la cara en una ecografia 4D (per cert, quina deu ser la quarta dimensió?). Bé, el perfil, més aviat, perquè no ens ho va posar gens fàcil... Comencem prompte!

Ara estic molt contenta i estic gaudint de l'embaràs al màxim. Maria no para dins la panxa, però si he de dir la veritat, m'agrada sentir-la, perquè diuen que això és bon senyal.

Aina ja ha començat l'últim any d'Educació Infantil i també està contenta. Encara que de vegades li entra una miqueta la gelosia, també està emocionada per l'arribada de la germaneta (com li diu ella). Em fa besos a la panxa i li parla com si la tinguera al davant.

Com veieu, sembla que tot rutlla. I m'agrada! Esperem que tot continue així.

Ara sí que podem dir que som a l'estiu de ple. Com he dit anteriorment, a mi sempre m'ha agradat la calor. Però estar embarassada quan en fa tantíssima és horrible. Ja és la tercera vegada que passe per aquesta situació, però aquesta és un poc insuportable i crec que ja sé quin pot ser-ne el motiu. És l'edat, he de ser realista: no és el mateix passar un embaràs als 28 anys que als 33 (cap als 34!). Es nota molt, perquè tot i que en el meu primer embaràs estava més o menys igual que ara, crec que ho aguantava molt millor... i això que vaig treballar durant els 9 mesos. Però vaja, és una cosa inherent al cos de la dona, supose.
En fi, doncs anem per la setmana 19 i tot va bé (i toque ferro!). Ja tinc ganes que arribe la setmana que ve. Aniré a fer-me l'ecografia de les 20 setmanes i veurem com va tot per ací dins. De la nena (perquè és una nena, us ho havia dit?) a banda de confiar que està bé he de dir que es mou moltíssim... o té singlot, que també podria ser. Normalment, quan estic acabant de menjar o quan estic gitada comença a fer els seus moviments, que potser a la vista d'una altra persona és complicat veure'ls, però jo els note i els veig. Aina diu que la seua germaneta serà futbolista. Això, o balladora de break dance!!!
Mentrestant, jo continue amb el meu pla lector. Ja he acabat la tercera part de Millenium; bé, ja en fa uns dies. No sabria dir quin dels tres llibres m'ha agradat més. La veritat és que els tres m'han enganxat bastant des del principi... Però, potser, el millor n'és el primer.
Tan bon punt el vaig acabar vaig començar Maletes perdudes, de Jordi Puntí, i m'està agradant força. No havia llegit mai res d'aquest autor i la veritat és que m'agrada la seua prosa lleugera i senzilla. A més, la història d'un home que va deixant fills repartits per Europa, em sembla original... Però encara m'agrada més la manera amb què ho conta. No sé, ja us diré com acaba... O millor, no!

A l'estiu...

M'agrada l'estiu! Sembla com si el sol lluira d'una altra manera, amb totes les seues forces. Tot i que de vegades la calor pot arribar a ser asfixiant, he de dir que la suporte molt millor que el fred del trist hivern, i ja, si plou, és trist i depriment... més que res perquè cal anar a treballar. Perquè un dia de pluja, a casa, amb l'escalforeta i un bon llibre és absolutament genial. Però malauradament, no sempre és així!

També m'agrada l'estiu perquè el dia allarga i sembla com si no anara a acabar-se mai, i hi ha molta vida al carrer. M'agrada aquesta sensació!

Enrere es queda l'hivern fred i la primavera que amb les seues pluges ha arrabassat molts béns, i en alguns casos tan preats com la vida mateixa. Som tan poc i ens creiem tan forts que qualsevol imprevist, qualsevol ràfega d'aire ens pot deixar KO sobtadament. Pensem que dirigim la nostra vida però... qui o què dirigeix la nostra mort? Nosaltres no hi tenim cap comandament, en la majoria dels casos... És un fenomen complicat, acceptat i natural. Però... llavors, per què ens afecta tant?

Aquest últim any he tingut massa ocasions properes per a viure i pensar sobre això. Sobretot perquè, a més, cal seguir unes convencions socials i cerimònies que a mi no m'agraden gens i que has de passar-hi forçadament. I haver d'aguantar estones com si fóres en un mercat ple de cotorres que no fan més que xarrupar d'uns i d'altres. Insuportable!
Per això, pense que les persones que ja no hi són es mereixen un altre tipus d'homenatge, més senzill i sense cap opció de tafaneig popular.

Per això, per a les persones que ja no hi són, el meu homenatge particular és dir-los que sempre les tindré en el record, especialment a tu, perquè no et mereixies anar-te'n d'aquesta manera.
Especialment, per a tu, Ana.

No està tot perdut!

Aquesta és una bona notícia! Mentre al País Valencià no fan més que atacar i posar traves al futur de la nostra llengua és interessant veure que en altres llocs, com ara Perpinyà, van fent passos cap al reconeixement de la seua oficialitat. Encara que no està tot fet, ja que això sense fer altres accions per fomentar-ne l'ús no és suficient, crec que amb açò es preveu que el català tindrà un futur en aquesta ciutat i en la seua mancomunitat. L'enhorabona als perpinyanesos!



Arran de veure'n la notícia he pensat que no estaria gens malament fer un viatge a la Catalunya del Nord i conéixer aquella terra. Potser, per a les vacances de l'any que ve.

Mentrestant, hui he superat la barrera psicològica de les 16 setmanes amb una actitud molt positiva. Les coses van molt millor i espere que continue la bona ratxa. Ara només em cal veure que tot va bé per ací dins, que la "boleta" està bé i que tot rutlla sense problemes. I de vegades pense... deu ser molt car un ecògraf? Perquè ja m'agradaria tindre'n un, ja...

Somie camins de terra mullada

que trepitge amb els peus.

Hi camine pas a pas, sense pressa,

estirant d’un fil de color blanc.

Somie minuts i setmanes,

incertesa de nombres
calculats, que avancen tímids
pel sistema decimal.

Somie... et somie, delicada,

damunt del pit.

I t’estreny amb tendresa
sense contradiccions, cap barrera.

I en alçar les parpelles,
fotogrames grisos del present
passen lents, sense ganes...

i torne a tancar els ulls.

Dona embarassada, Patricia Sullivan 

Avui complisc la setmana 14. Que lents que passen els dies quan has d'estar tombada tot el sant dia! La veritat és que preferisc estar tombada ací que a l'hospital, les coses com són...

Fa dues setmanes que vaig acabar el segon volum de la trilogia Millenium i, a més a més, també n'he vist les dues pel·lícules... No hi ha color!!! Com és possible que siguen tan cutres d'inventar-se coses només per fer més lleugera la pel·lícula??? Això és el que han fet en la segona i m'ha semblat una autètica aberració!! Sempre esperes que les adaptacions cinematogràfiques de novel·les exitoses siguen més fluixes però és que aquesta ho és molt més del que jo esperava.

Ara he de comprar la tercera i última part d'aquesta trilogia i ja en tinc ganes de començar-la. També em ve molt de gust comprar-me'n un de Jordí Puntí (crec) que es diu Maletes perdudes. Crec que aquest també deu estar molt bé. Així que aprofitaré i amb l'ordinador, Internet i una targeta de crèdit me'ls compraré tots dos.

Mentrestant, m'ha fet ganes de rellegir el Tirant. De moment encara estic en la primera part, amb les aventures de Guillem de Varoic i les seues lliçons de cavalleria i destresa guerrera. A més, és un gust trobar-me notes al marge i remarques que vaig fer quan l'estudiàvem a la facultat amb Albert Hauf. Quines classes, mare meua!! Era tot un plaer escoltar-lo.
Doncs això, que de moment, crec que ja ho tinc tot... bé, excepte la mobilitat! Però ara, amb Internet, es pot dir que em falta molt poc per a arribar a la felicitat.

Mentre estic ací, tot el dia al llit, no faig una altra cosa que llegir, navegar per Internet, veure pel·lícules... i, de tant en tant, pensar en noves estratègies per poder alçar-m'hi, encara que no en funciona cap. Així és que de moment, m'he de quedar on sóc!

Doncs ahir, mentre navegava per les llibreries virtuals, em vaig recordar d'un llibre que vam llegir Aina i jo el cap de setmana passat. Des del començament del 2n trimestre, la mestra d'Aina els mana fer deures durant el cap de setmana: cal que llegim un conte (bé, el llig jo i Aina en mira els dibuixos) que ella els reparteix i hem de fer una activitat de comprensió lectora, de primer preguntant-li coses del llibre i després, Aina n'ha de dibuixar una escena.

Doncs bé, el cap de setmana passat li va tocar aquest llibre: La Laura i la panxa de la mare, de Baula.

Quina casualitat, sembla que la mestra sàpiga el que està passant!!! Perquè de fet, que jo estic embarassada, ho saben molt poques persones... Ni tan sols Aina ho sap! Salut, la mestra, va encertar de ple amb el llibre.

A Aina li va agradar molt, tot i que a l'hora de posar-se a dibuixar li costa una miqueta. De fet li vaig preguntar: "Quina és l'escena que t'ha agradat més?" I ella em va respondre: "La que tinga menys coses!". Normalment sol dibuixar la que li ha agradat més, però últimament se li fa costera amunt perquè el dibuix, de vegades, és una mica difícil. No li agrada massa dibuixar, o almenys li agrada dibuixar el que vol.

Finalment va dibuixar l'escena en què a Laura, la portaven a casa dels iaios i li va fer molta gràcia perquè la Laura plorava al cotxe, en la seua cadireta de xiqueta de cinc anys. Aina digué: "Jo no plore quan em porteu a ca la iaia!!", perquè ella adora la seua iaia.