Tres en una?

Fa temps que vaig anomenar aquest blog Tres en una, com dic al meu perfil, per la meua triple condició de dona, mare i treballadora. I ja fa un temps que estic pensat de canviar-li el nom, ja que de vegades dubte si els tres papers, les tres tasques les porte a terme com cal.

Moltes vegades sent frustració. Sí, és aquesta la paraula. Em sent frustrada perquè no arribe a tot el que vull fer -i això que ara sóc mestressa de casa cent per cent i se suposa que tinc temps per a tot! A la condició de dona van sumant-se altres condicions: 

 - Bona mare: passant més temps amb les meues filles, llegint-los, jugant amb elles, preparant-los el bany, recollint Aina de l'escola, portant-la a les extraescolars, parlant amb ella, parlant a Maria...
- Bona treballadora: treballant fora de casa, reciclant els meus coneixements, llegint, fent cursos, tenint la casa neta, fent bons dinars i sopars, planxant, llavant, estenent la roba...
- amb Bona forma física: nadant, corrent, fent el·líptica, fent spinning, fent dieta, controlant el meu colesterol i els triglicèrids, perdent el quilets que em sobren i estar estupenda...
- Bona amant: sense comentaris...
- Bona escriptora
- Bona lectora
- Bona filla
- Bona persona

Jo no puc fer bé tot això. I la frustració encara pesa més quan pense en ma mare i recorde tot el que feia ella quan jo era menuda: treballava fora de casa (des dels 12 o 13 anys), amb uns horaris de bojos, passant fred i calor; mantenia perfecta la casa; tenia compte de mi i del meu germà, tot i que ell és bastant més gran que jo... i de mon pare, clar, atés que era ben poc el que col·laborava en les tasques de la casa; comprava, duia (i duu) l'economia de la casa i, a més a més, per Nadal feia pastissos, per Setmana Santa feia mones... Vaja, un 10 de dona. I tot això em fa pensar que de vegades sóc una mica egoista, pel fet que jo no podria viure sense Oksana; que si Vicent fóra com mon pare, no podria suportar-ho; que si no anara una horeta i mitja a la piscina tots els dies estaria de mala veta... i que si ma mare no existira i no poguera deixar-li les xiquetes per a fer tot el que vull fer, no sé què faria.

Per tot això, l'admire, a ella i a tantes dones que han fet el mateix durant la seua vida.
Pot ser que en alguna cosa, en alguna de les facetes, ma mare no siga perfecta. Però per a mi, sempre serà la millor en tot. Com diria Aina, una "crack"! Ah, i no he esmentat la seua condició de iaia... De segur que si  preguntàrem a la meua filla no faria botiges en la seua resposta.

Intente ser com ella... però no m'ix.
Què hi farem... supose que és qüestió d'anar assumint-ho.