Hui, dia 31 de desembre, últim dia de l'any 2011, jo sí que faré allò de fer balanç i els propòsits d'esmena corresponents... Digueu-me tradicional i previsible, però jo sóc així, què hi farem? Al meu favor, diré que no ho faig perquè toque, ja que m'ix bastant natural. Pense que és perquè crec que ho faig cada dia, sobretot, allò dels propòsits d'esmena: que si cal que vaja més al gimnàs, a córrer, a nadar... millorar com a cuinera, com a mare, com a treballadora del sector editorial... Vaja, la meua vida és un intent perpetu de millorar!
Pel que fa al balanç de l'any, he de dir que no ha estat gens malament: vaig abaixar el sobrepés de l'embaràs d'una manera espectacular, vaig tornar a treballar amb la sorpresa que les coses estaven bastant més tranquil·les, les xiquetes es fan grans i Maria, més "bitxo"... Va vindre l'estiu i vam anar als Sanfermins i hi vam gaudir moltíssim amb Mikel i Natalia i la resta de la gent... vam estar al xalet on passàrem l'estiu dins l'aigua (sobretot, Aina!). Després vingué setembre i les xiquetes començaven un curs nou: Aina, primer de primària i Maria, l'escoleta als 10 mesos. Els aniversaris, la tardor, l'hivern, Nadal... Però sobretot, torna una data que sempre tindrem present i està molt relacionada amb el cap d'Any: el 30 de desembre. Una data que ara recordem però ja no ens espanta nji ens angoixa, perquè cada vegada està més lluny. El 30 de desembre de l'any 2009, s'ens va donar una segona oportunitat, i va ser l'últim dia d'una mala ratxa que va durar dos anys, si no m'equivoque. Després d'això, no podia ser que continuarem tenint tan mala sort... I així va ser: les coses van anar canviant a poc a poc, vingué Maria i recuperàrem la il·lusió durant el 2010. I el 2011 ens ha portat estabilitat.
Per tot això, per a nosaltres són molt importants els dies 30 de desembre i els celebrem quasi tant com si fóra l'últim dia de l'any, tot i que hui també ho celebrarem, amb barrets i antifaços, confetis i serpentines, tot com cal!
Lògicament, no vull ser egoista ni envejosa i al 2012 només voldria demanar que tot es quedara igual. No necessitem ni més diners dels que tenim, ni cotxes, ni més roba..., bé, d'això, una miqueta sí! :-) Només vull mantenir el que tinc i que, sobretot, les meues filles i la gent a qui estime tinguen el que necessiten. Això és el que demane.
I a vosaltres també us desitge el mateix: que el 2012 us porte allò que necessiteu. I si podeu obtenir alguna cosa extra, doncs millor!
Bon any!!!
31 de des. 2011
21 de set. 2011
Nous cursos, nous cicles
Ha passat molt de temps des que vaig escriure l'última vegada... I no ha sigut per ganes, que n'he tingut moltes. Però si no he escrit ha estat perquè vam estar a la muntanya estiuejant, com tots els anys. Cosa que m'ha donat forces renovades, per a tornar al poble a encetar un nou curs i nous cicles.
El fet de treballar des de fa 10 anys en el sector editorial (amb anades i tornades) fa que la meua vida es plantege el cicle en forma de cursos, com a l'escola. Per a mi, els propòsits d'esmena, ja sabeu: anar al gimnàs i a la piscina, deixar els hidrats de carboni, plantejar-me altres estudis, reprendre l'anglés, etc., es dóna al setembre. I enguany no ha sigut diferent. Però, a més a més, hi ha dues dificultats amb què comptava (lògicament), però en les quals sóc primerissa i no sabia si sabria dur-les endavant i són el pas d'Aina al primer curs de primària i l'entrada de Maria al primer curs d'escoleta.
De segur que direu que sóc una exagerada, però de veritat que és una cosa que m'estressa bastant. D'una banda perquè Aina es fa gran i la veig madurar amb una rapidesa que no puc pair. I de l'altra, perquè quasi ha passat un any des que va nàixer Maria i també m'ha passat com un llamp!
Contràriament a altres persones, el pas del temps no em preocupa en mi mateixa: com he dit diverses vegades, a la cara em veig algunes arrugues que no veia abans, però, de moment, no em preocupa excessivament... en canvi, no vull que passe tan ràpid en les meues filles. Voldria gaudir amb glops menuts la seua infantesa i trobe que me l'estic empassant com si haguera tornat de córrer i em morira de set!!
És llei de vida, no? Això diuen... Així que ja tinc una cosa més a assumir. Però de veritat que em costa molt.
Després d'un estiu relaxat, de Sanfermins, de trobades amb amics, de banys a la piscina, de vesprades al sol, d'alguna estada a la platja, d'aniversari feliç, estones entranyables (i algunes, boges) amb la família... torna l'estrés. I amb l'estrés, l'ansietat... També cal assumir-la.
En fi... Tot passa.
El fet de treballar des de fa 10 anys en el sector editorial (amb anades i tornades) fa que la meua vida es plantege el cicle en forma de cursos, com a l'escola. Per a mi, els propòsits d'esmena, ja sabeu: anar al gimnàs i a la piscina, deixar els hidrats de carboni, plantejar-me altres estudis, reprendre l'anglés, etc., es dóna al setembre. I enguany no ha sigut diferent. Però, a més a més, hi ha dues dificultats amb què comptava (lògicament), però en les quals sóc primerissa i no sabia si sabria dur-les endavant i són el pas d'Aina al primer curs de primària i l'entrada de Maria al primer curs d'escoleta.
De segur que direu que sóc una exagerada, però de veritat que és una cosa que m'estressa bastant. D'una banda perquè Aina es fa gran i la veig madurar amb una rapidesa que no puc pair. I de l'altra, perquè quasi ha passat un any des que va nàixer Maria i també m'ha passat com un llamp!
Contràriament a altres persones, el pas del temps no em preocupa en mi mateixa: com he dit diverses vegades, a la cara em veig algunes arrugues que no veia abans, però, de moment, no em preocupa excessivament... en canvi, no vull que passe tan ràpid en les meues filles. Voldria gaudir amb glops menuts la seua infantesa i trobe que me l'estic empassant com si haguera tornat de córrer i em morira de set!!
És llei de vida, no? Això diuen... Així que ja tinc una cosa més a assumir. Però de veritat que em costa molt.
Després d'un estiu relaxat, de Sanfermins, de trobades amb amics, de banys a la piscina, de vesprades al sol, d'alguna estada a la platja, d'aniversari feliç, estones entranyables (i algunes, boges) amb la família... torna l'estrés. I amb l'estrés, l'ansietat... També cal assumir-la.
En fi... Tot passa.
2 d’abr. 2011
Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil
Hui sembla un bon dia per a llegir poesia.
Alguns de vosaltres ja coneixeu el meu gust per la poesia infantil. No sé exactament des de quan el tinc, supose que des de sempre, però des que vaig començar a llegir-li poemes a Aina i vaig veure que li agradaven un muntó, em vaig atrevir a escriure'n.
Potser no deuen ser molt bons... tampoc els he dit a moltes persones que me'ls jutjaren, (de fet només me n'han llegit una mostra dues persones, i una d'elles és Vicent, a qui agraden moltíssim, clar... L'altra és la Viu, que tot i que hi és entesa, és amiga...)
Tampoc no m'he presentat mai a cap certamen poètic... bé, de menuda vaig guanyar un premi literari amb un poema que val més oblidar... La qüestió és que m'agrada llegir i escriure poesia per als xiquets i les xiquetes. I com que avui se celebra el Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil, he trobat adequat que els en dedicara una.
Ah, i de passada li donem la benvinguda a la primavera.
Espere que us agrade!
M’agrada la primavera
Tot ha canviat de color,
és amb més llum que mai.
Deixem enrere l’hivern
que la primavera ha arribat.
Els ocells canten i canten,
em desperten al matí.
I les papallones dansen
amb ales de color fi.
De vesprada allarga el dia,
al parc, hi juguem més temps.
En eixir a les cinc del col•le
ens ho passem d’allò més bé.
Traiem-nos els abrics,
ha arribat l’estació primera.
I digueu amb mi ben fort:
M’agrada la primavera!
Si us agrada la poesia infantil no deixeu d'entrar a aquest bloc: http://bibliopoemes.blogspot.com. De segur que us agradarà!
Alguns de vosaltres ja coneixeu el meu gust per la poesia infantil. No sé exactament des de quan el tinc, supose que des de sempre, però des que vaig començar a llegir-li poemes a Aina i vaig veure que li agradaven un muntó, em vaig atrevir a escriure'n.
Potser no deuen ser molt bons... tampoc els he dit a moltes persones que me'ls jutjaren, (de fet només me n'han llegit una mostra dues persones, i una d'elles és Vicent, a qui agraden moltíssim, clar... L'altra és la Viu, que tot i que hi és entesa, és amiga...)
Tampoc no m'he presentat mai a cap certamen poètic... bé, de menuda vaig guanyar un premi literari amb un poema que val més oblidar... La qüestió és que m'agrada llegir i escriure poesia per als xiquets i les xiquetes. I com que avui se celebra el Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil, he trobat adequat que els en dedicara una.
Ah, i de passada li donem la benvinguda a la primavera.
Espere que us agrade!
M’agrada la primavera
Tot ha canviat de color,
és amb més llum que mai.
Deixem enrere l’hivern
que la primavera ha arribat.
Els ocells canten i canten,
em desperten al matí.
I les papallones dansen
amb ales de color fi.
De vesprada allarga el dia,
al parc, hi juguem més temps.
En eixir a les cinc del col•le
ens ho passem d’allò més bé.
Traiem-nos els abrics,
ha arribat l’estació primera.
I digueu amb mi ben fort:
M’agrada la primavera!
 |
| Papallona, D'Ailsa Burrows. |
Si us agrada la poesia infantil no deixeu d'entrar a aquest bloc: http://bibliopoemes.blogspot.com. De segur que us agradarà!
5 de març 2011
De Cantacançons i altres coses
Hui, aprofitant que només hem tingut una extraescolar (la natació) i no hem hagut d'anar estressades a la classe del Grup de Dansa (o bolero, com en diem a l'Alcúdia), Aina i jo hem anat a la presentació que feia Dani Miquel dels seus llibres Cançons de l'oratge i El tio Pep se'n va a Muro, tots dos editats per Edicions del Bullent, dins la col·lecció "Contem i Cantem" que va encetar Paco Muñoz amb La Masereta. La col·lecció, de moment consta de set llibres adreçats a primers lectors, i tot i que la idea de lligar les cançons populars a la narració de contesno està malament, he de dir que els llibres, almenys els de Dani, que els tinc al davant, són fluixos pel que fa a la il·lustració. Algú ho havia de dir...
Doncs bé, la sessió de cantacançons de Dani a la Llibreria l'Esplai de l'Alcúdia ha sigut molt divertida. Hi havia un grapat de xiquets i xiquetes al·lucinats amb tot el desplegament d'instruments que hi portava. I he de dir que la tria de les cançons ha estat magnífica.
Lògicament, amb el grapat de xiquets i xiquetes hi havia un grapat de mares i pares que acompanyaven els fills i filles, i la realitat és que no sabria dir qui ho ha passat millor: si les criatures o els seus progenitors! Dani, que a mi em sembla un mestre de l'entreteniment, sap molt bé fer que, alhora que els menuts s'ho passen d'allò més bé, els pares i mares que hi són també hi participen. Ens ha fet cantar, dir embarbussaments, ballar, alçar els braços... i amb tot això els nanos gaudeixen perquè no tenen cap tipus de vergonya, però nosaltres, els adults... ho féiem, però mirant els qui teníem al costat de reüll, fent eixe somriure nerviós... ha estat molt bé! Curta, però molt bé.
Aina s'ho passat genial, i fins i tot ella m'ha dit que havia durat molt poquet.
Després, en tornar a casa, hem recollit Maria i el pare i hem anat a fer una volteta per la Fira Agrícola (açò, a Guadassuar), que tot i que s'hi mostren essencialment eines i màquines per a treballar al camp, també hi ha d'altres coses, com embotits, saladures, cotxes, plantes... fins àguiles i mussols!
I el millor de tot: ens hem aturat un moment a fer la cerveseta i uns cacauets a la terrasseta de L'Espai.
Un matí de dissabte al qual li faltava una miqueta més de sol i de temperatura perquè fóra redó del tot.
Doncs bé, la sessió de cantacançons de Dani a la Llibreria l'Esplai de l'Alcúdia ha sigut molt divertida. Hi havia un grapat de xiquets i xiquetes al·lucinats amb tot el desplegament d'instruments que hi portava. I he de dir que la tria de les cançons ha estat magnífica.
Lògicament, amb el grapat de xiquets i xiquetes hi havia un grapat de mares i pares que acompanyaven els fills i filles, i la realitat és que no sabria dir qui ho ha passat millor: si les criatures o els seus progenitors! Dani, que a mi em sembla un mestre de l'entreteniment, sap molt bé fer que, alhora que els menuts s'ho passen d'allò més bé, els pares i mares que hi són també hi participen. Ens ha fet cantar, dir embarbussaments, ballar, alçar els braços... i amb tot això els nanos gaudeixen perquè no tenen cap tipus de vergonya, però nosaltres, els adults... ho féiem, però mirant els qui teníem al costat de reüll, fent eixe somriure nerviós... ha estat molt bé! Curta, però molt bé.
Aina s'ho passat genial, i fins i tot ella m'ha dit que havia durat molt poquet.
Després, en tornar a casa, hem recollit Maria i el pare i hem anat a fer una volteta per la Fira Agrícola (açò, a Guadassuar), que tot i que s'hi mostren essencialment eines i màquines per a treballar al camp, també hi ha d'altres coses, com embotits, saladures, cotxes, plantes... fins àguiles i mussols!
I el millor de tot: ens hem aturat un moment a fer la cerveseta i uns cacauets a la terrasseta de L'Espai.
Un matí de dissabte al qual li faltava una miqueta més de sol i de temperatura perquè fóra redó del tot.
13 de febr. 2011
Tres en una?
Fa temps que vaig anomenar aquest blog Tres en una, com dic al meu perfil, per la meua triple condició de dona, mare i treballadora. I ja fa un temps que estic pensat de canviar-li el nom, ja que de vegades dubte si els tres papers, les tres tasques les porte a terme com cal.
Moltes vegades sent frustració. Sí, és aquesta la paraula. Em sent frustrada perquè no arribe a tot el que vull fer -i això que ara sóc mestressa de casa cent per cent i se suposa que tinc temps per a tot! A la condició de dona van sumant-se altres condicions:
- Bona mare: passant més temps amb les meues filles, llegint-los, jugant amb elles, preparant-los el bany, recollint Aina de l'escola, portant-la a les extraescolars, parlant amb ella, parlant a Maria...
- Bona treballadora: treballant fora de casa, reciclant els meus coneixements, llegint, fent cursos, tenint la casa neta, fent bons dinars i sopars, planxant, llavant, estenent la roba...
- amb Bona forma física: nadant, corrent, fent el·líptica, fent spinning, fent dieta, controlant el meu colesterol i els triglicèrids, perdent el quilets que em sobren i estar estupenda...
- Bona amant: sense comentaris...
- Bona escriptora
- Bona lectora
- Bona filla
- Bona persona
Jo no puc fer bé tot això. I la frustració encara pesa més quan pense en ma mare i recorde tot el que feia ella quan jo era menuda: treballava fora de casa (des dels 12 o 13 anys), amb uns horaris de bojos, passant fred i calor; mantenia perfecta la casa; tenia compte de mi i del meu germà, tot i que ell és bastant més gran que jo... i de mon pare, clar, atés que era ben poc el que col·laborava en les tasques de la casa; comprava, duia (i duu) l'economia de la casa i, a més a més, per Nadal feia pastissos, per Setmana Santa feia mones... Vaja, un 10 de dona. I tot això em fa pensar que de vegades sóc una mica egoista, pel fet que jo no podria viure sense Oksana; que si Vicent fóra com mon pare, no podria suportar-ho; que si no anara una horeta i mitja a la piscina tots els dies estaria de mala veta... i que si ma mare no existira i no poguera deixar-li les xiquetes per a fer tot el que vull fer, no sé què faria.
Per tot això, l'admire, a ella i a tantes dones que han fet el mateix durant la seua vida.
Pot ser que en alguna cosa, en alguna de les facetes, ma mare no siga perfecta. Però per a mi, sempre serà la millor en tot. Com diria Aina, una "crack"! Ah, i no he esmentat la seua condició de iaia... De segur que si preguntàrem a la meua filla no faria botiges en la seua resposta.
Intente ser com ella... però no m'ix.
Què hi farem... supose que és qüestió d'anar assumint-ho.
Moltes vegades sent frustració. Sí, és aquesta la paraula. Em sent frustrada perquè no arribe a tot el que vull fer -i això que ara sóc mestressa de casa cent per cent i se suposa que tinc temps per a tot! A la condició de dona van sumant-se altres condicions:
- Bona mare: passant més temps amb les meues filles, llegint-los, jugant amb elles, preparant-los el bany, recollint Aina de l'escola, portant-la a les extraescolars, parlant amb ella, parlant a Maria...
- Bona treballadora: treballant fora de casa, reciclant els meus coneixements, llegint, fent cursos, tenint la casa neta, fent bons dinars i sopars, planxant, llavant, estenent la roba...
- amb Bona forma física: nadant, corrent, fent el·líptica, fent spinning, fent dieta, controlant el meu colesterol i els triglicèrids, perdent el quilets que em sobren i estar estupenda...
- Bona amant: sense comentaris...
- Bona escriptora
- Bona lectora
- Bona filla
- Bona persona
Jo no puc fer bé tot això. I la frustració encara pesa més quan pense en ma mare i recorde tot el que feia ella quan jo era menuda: treballava fora de casa (des dels 12 o 13 anys), amb uns horaris de bojos, passant fred i calor; mantenia perfecta la casa; tenia compte de mi i del meu germà, tot i que ell és bastant més gran que jo... i de mon pare, clar, atés que era ben poc el que col·laborava en les tasques de la casa; comprava, duia (i duu) l'economia de la casa i, a més a més, per Nadal feia pastissos, per Setmana Santa feia mones... Vaja, un 10 de dona. I tot això em fa pensar que de vegades sóc una mica egoista, pel fet que jo no podria viure sense Oksana; que si Vicent fóra com mon pare, no podria suportar-ho; que si no anara una horeta i mitja a la piscina tots els dies estaria de mala veta... i que si ma mare no existira i no poguera deixar-li les xiquetes per a fer tot el que vull fer, no sé què faria.
Per tot això, l'admire, a ella i a tantes dones que han fet el mateix durant la seua vida.
Pot ser que en alguna cosa, en alguna de les facetes, ma mare no siga perfecta. Però per a mi, sempre serà la millor en tot. Com diria Aina, una "crack"! Ah, i no he esmentat la seua condició de iaia... De segur que si preguntàrem a la meua filla no faria botiges en la seua resposta.
Intente ser com ella... però no m'ix.
Què hi farem... supose que és qüestió d'anar assumint-ho.
16 de gen. 2011
Adaptació
Ja fa un muntó de temps que no escric sobre les coses que em passen. De fet fa més de dos mesos, però fins ara ha sigut complicat amb tot el que he hagut de fer. El 17 de novembre, a les 9,15 del matí va nàixer Maria, la meua segona filla. Tot i que va ser una cesària programada (una altra vegada!) va anar tot fantàstic. Aquesta vegada quasi no em vaig marejar i vaig aguantar el dejuni obligatori com una xica fadrina.
Maria, a l'hospital, no va fer gaire bondat. Era lògic: la pobra va patir més fam que un mestre d'escola, amb la meua tossuderia de voler donar-li pit. Quan vam arribar a casa, amb els primers biberons de llet de fórmula, la xiqueta no feia (i continua) més que prendre i dormir. Es més bona que el pa!
Bé, doncs durant aquests dos mesos hem hagut d'adaptar-nos a la nova situació, i tot que la xiqueta és del cel, dels biberons de la matinada, no ens en lliurem. És una miqueta dur, però crec que fàcilment suportable.
Qui ha hagut d'adaptar-se d'una manera més dràstica ha sigut Aina. Pense que per a ella no ha sigut fàcil haver de veure que arribava una gran competidora. Tot i això, també està portant-ho bastant bé i pense que tant Vicent com jo hem posat molt de la nostra part per tal que ella no note una gran diferència entre abans i ara. De fet, és curiós, però quan són les dues fem més cas a Aina que a la menuda. Ens reservem les gràcies per a Maria quan ella no hi és. D'aquesta manera no li donem motius perquè li entre la gelosia. No sé si ho estem fent bé, però pense que de moment funciona.
Quant a mi, al principi vaig patir una mica d'estrés. Va fer uns dies de molt de fred i això va fer que pràcticament no eixírem de casa. A més, per circumstàncies que ara no esmentaré, no podia descansar de xiqueta. Potser pensareu que sóc mala mare (o no) però necessitava eixir, necessitava una hora o una vesprada lliure de les tasques maternals. I sobretot, el que més trobava a faltar eren la piscina i el gimnàs.
A la fi, el 2011 m'ha permés trobar una mica de temps per a mi, per a anar al gimnàs, a la piscina, per a dinar al japonés amb Vicent... petites coses que a mi em fan posar contenta, optimista i tindre ganes de vestir-me i eixir al carrer. Bé, això i que ja vaig baixant de pes!
En definitiva, el que em fa gaudir de la meua vida familiar és el fet que, de tant en tant, puc "fugir-ne" una estona. I crec que això, els qui m'envolten, també ho agraeixen.
Maria, a l'hospital, no va fer gaire bondat. Era lògic: la pobra va patir més fam que un mestre d'escola, amb la meua tossuderia de voler donar-li pit. Quan vam arribar a casa, amb els primers biberons de llet de fórmula, la xiqueta no feia (i continua) més que prendre i dormir. Es més bona que el pa!
Bé, doncs durant aquests dos mesos hem hagut d'adaptar-nos a la nova situació, i tot que la xiqueta és del cel, dels biberons de la matinada, no ens en lliurem. És una miqueta dur, però crec que fàcilment suportable.
Qui ha hagut d'adaptar-se d'una manera més dràstica ha sigut Aina. Pense que per a ella no ha sigut fàcil haver de veure que arribava una gran competidora. Tot i això, també està portant-ho bastant bé i pense que tant Vicent com jo hem posat molt de la nostra part per tal que ella no note una gran diferència entre abans i ara. De fet, és curiós, però quan són les dues fem més cas a Aina que a la menuda. Ens reservem les gràcies per a Maria quan ella no hi és. D'aquesta manera no li donem motius perquè li entre la gelosia. No sé si ho estem fent bé, però pense que de moment funciona.
Quant a mi, al principi vaig patir una mica d'estrés. Va fer uns dies de molt de fred i això va fer que pràcticament no eixírem de casa. A més, per circumstàncies que ara no esmentaré, no podia descansar de xiqueta. Potser pensareu que sóc mala mare (o no) però necessitava eixir, necessitava una hora o una vesprada lliure de les tasques maternals. I sobretot, el que més trobava a faltar eren la piscina i el gimnàs.
A la fi, el 2011 m'ha permés trobar una mica de temps per a mi, per a anar al gimnàs, a la piscina, per a dinar al japonés amb Vicent... petites coses que a mi em fan posar contenta, optimista i tindre ganes de vestir-me i eixir al carrer. Bé, això i que ja vaig baixant de pes!
En definitiva, el que em fa gaudir de la meua vida familiar és el fet que, de tant en tant, puc "fugir-ne" una estona. I crec que això, els qui m'envolten, també ho agraeixen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)