M'agrada l'estiu! Sembla com si el sol lluira d'una altra manera, amb totes les seues forces. Tot i que de vegades la calor pot arribar a ser asfixiant, he de dir que la suporte molt millor que el fred del trist hivern, i ja, si plou, és trist i depriment... més que res perquè cal anar a treballar. Perquè un dia de pluja, a casa, amb l'escalforeta i un bon llibre és absolutament genial. Però malauradament, no sempre és així!
També m'agrada l'estiu perquè el dia allarga i sembla com si no anara a acabar-se mai, i hi ha molta vida al carrer. M'agrada aquesta sensació!
Enrere es queda l'hivern fred i la primavera que amb les seues pluges ha arrabassat molts béns, i en alguns casos tan preats com la vida mateixa. Som tan poc i ens creiem tan forts que qualsevol imprevist, qualsevol ràfega d'aire ens pot deixar KO sobtadament. Pensem que dirigim la nostra vida però... qui o què dirigeix la nostra mort? Nosaltres no hi tenim cap comandament, en la majoria dels casos... És un fenomen complicat, acceptat i natural. Però... llavors, per què ens afecta tant?
Aquest últim any he tingut massa ocasions properes per a viure i pensar sobre això. Sobretot perquè, a més, cal seguir unes convencions socials i cerimònies que a mi no m'agraden gens i que has de passar-hi forçadament. I haver d'aguantar estones com si fóres en un mercat ple de cotorres que no fan més que xarrupar d'uns i d'altres. Insuportable!
Per això, pense que les persones que ja no hi són es mereixen un altre tipus d'homenatge, més senzill i sense cap opció de tafaneig popular.
Per això, per a les persones que ja no hi són, el meu homenatge particular és dir-los que sempre les tindré en el record, especialment a tu, perquè no et mereixies anar-te'n d'aquesta manera.
Especialment, per a tu, Ana.
