Avui complisc la setmana 14. Que lents que passen els dies quan has d'estar tombada tot el sant dia! La veritat és que preferisc estar tombada ací que a l'hospital, les coses com són...

Fa dues setmanes que vaig acabar el segon volum de la trilogia Millenium i, a més a més, també n'he vist les dues pel·lícules... No hi ha color!!! Com és possible que siguen tan cutres d'inventar-se coses només per fer més lleugera la pel·lícula??? Això és el que han fet en la segona i m'ha semblat una autètica aberració!! Sempre esperes que les adaptacions cinematogràfiques de novel·les exitoses siguen més fluixes però és que aquesta ho és molt més del que jo esperava.

Ara he de comprar la tercera i última part d'aquesta trilogia i ja en tinc ganes de començar-la. També em ve molt de gust comprar-me'n un de Jordí Puntí (crec) que es diu Maletes perdudes. Crec que aquest també deu estar molt bé. Així que aprofitaré i amb l'ordinador, Internet i una targeta de crèdit me'ls compraré tots dos.

Mentrestant, m'ha fet ganes de rellegir el Tirant. De moment encara estic en la primera part, amb les aventures de Guillem de Varoic i les seues lliçons de cavalleria i destresa guerrera. A més, és un gust trobar-me notes al marge i remarques que vaig fer quan l'estudiàvem a la facultat amb Albert Hauf. Quines classes, mare meua!! Era tot un plaer escoltar-lo.
Doncs això, que de moment, crec que ja ho tinc tot... bé, excepte la mobilitat! Però ara, amb Internet, es pot dir que em falta molt poc per a arribar a la felicitat.

Mentre estic ací, tot el dia al llit, no faig una altra cosa que llegir, navegar per Internet, veure pel·lícules... i, de tant en tant, pensar en noves estratègies per poder alçar-m'hi, encara que no en funciona cap. Així és que de moment, m'he de quedar on sóc!

Doncs ahir, mentre navegava per les llibreries virtuals, em vaig recordar d'un llibre que vam llegir Aina i jo el cap de setmana passat. Des del començament del 2n trimestre, la mestra d'Aina els mana fer deures durant el cap de setmana: cal que llegim un conte (bé, el llig jo i Aina en mira els dibuixos) que ella els reparteix i hem de fer una activitat de comprensió lectora, de primer preguntant-li coses del llibre i després, Aina n'ha de dibuixar una escena.

Doncs bé, el cap de setmana passat li va tocar aquest llibre: La Laura i la panxa de la mare, de Baula.

Quina casualitat, sembla que la mestra sàpiga el que està passant!!! Perquè de fet, que jo estic embarassada, ho saben molt poques persones... Ni tan sols Aina ho sap! Salut, la mestra, va encertar de ple amb el llibre.

A Aina li va agradar molt, tot i que a l'hora de posar-se a dibuixar li costa una miqueta. De fet li vaig preguntar: "Quina és l'escena que t'ha agradat més?" I ella em va respondre: "La que tinga menys coses!". Normalment sol dibuixar la que li ha agradat més, però últimament se li fa costera amunt perquè el dibuix, de vegades, és una mica difícil. No li agrada massa dibuixar, o almenys li agrada dibuixar el que vol.

Finalment va dibuixar l'escena en què a Laura, la portaven a casa dels iaios i li va fer molta gràcia perquè la Laura plorava al cotxe, en la seua cadireta de xiqueta de cinc anys. Aina digué: "Jo no plore quan em porteu a ca la iaia!!", perquè ella adora la seua iaia.

Tornem a intentar-ho

Fa temps que vaig voler encetar açò d'escriure a la xarxa, perquè em venia de gust plasmar els meus sentiments per tot el que va passar al setembre de 2008. Sí, va ser una època realment difícil: dos mesos de repòs a casa i dèsset dies a l'hospital es van convertir en un malson que no volia que es repetira mai més... i de moment, anem en aquest camí!

Estic embarassada, de 10 setmanes i cinc dies i es torna a donar la mateixa situació, encara que pense que l'he agafada a temps. L'altra vegada no vaig saber parar a temps... amb l'excusa de la faena, no vaig voler agafar la baixa (ni que jo hi fóra imprescindible!), no vaig fer cas del que em deien i tot va derivar en la pèrdua d'un fetus immadur de 16 setmanes i un dia. Una experiència molt dura, us ho assegure.

No vull que torne a passar... i encara que de vegades tinc baixades de moral per estar reclosa a casa, entre les quatre parets de la meua habitació, (la preferisc a l'hospital, de bon tros), intentaré ser forta. Aquesta vegada ho faré bé i usaré aquest quadern com a vàlvula d'escapament, perquè crec que ja ens han passat massa coses per a tindre una decepció més. Ens mereixem una alegria i faré el possible perquè al mes de novembre en tinguem una.

Mentrestant, si m'ho permets, escriuré...