Ja fa un muntó de temps que no escric sobre les coses que em passen. De fet fa més de dos mesos, però fins ara ha sigut complicat amb tot el que he hagut de fer. El 17 de novembre, a les 9,15 del matí va nàixer Maria, la meua segona filla. Tot i que va ser una cesària programada (una altra vegada!) va anar tot fantàstic. Aquesta vegada quasi no em vaig marejar i vaig aguantar el dejuni obligatori com una xica fadrina.
Maria, a l'hospital, no va fer gaire bondat. Era lògic: la pobra va patir més fam que un mestre d'escola, amb la meua tossuderia de voler donar-li pit. Quan vam arribar a casa, amb els primers biberons de llet de fórmula, la xiqueta no feia (i continua) més que prendre i dormir. Es més bona que el pa!
Bé, doncs durant aquests dos mesos hem hagut d'adaptar-nos a la nova situació, i tot que la xiqueta és del cel, dels biberons de la matinada, no ens en lliurem. És una miqueta dur, però crec que fàcilment suportable.
Qui ha hagut d'adaptar-se d'una manera més dràstica ha sigut Aina. Pense que per a ella no ha sigut fàcil haver de veure que arribava una gran competidora. Tot i això, també està portant-ho bastant bé i pense que tant Vicent com jo hem posat molt de la nostra part per tal que ella no note una gran diferència entre abans i ara. De fet, és curiós, però quan són les dues fem més cas a Aina que a la menuda. Ens reservem les gràcies per a Maria quan ella no hi és. D'aquesta manera no li donem motius perquè li entre la gelosia. No sé si ho estem fent bé, però pense que de moment funciona.
Quant a mi, al principi vaig patir una mica d'estrés. Va fer uns dies de molt de fred i això va fer que pràcticament no eixírem de casa. A més, per circumstàncies que ara no esmentaré, no podia descansar de xiqueta. Potser pensareu que sóc mala mare (o no) però necessitava eixir, necessitava una hora o una vesprada lliure de les tasques maternals. I sobretot, el que més trobava a faltar eren la piscina i el gimnàs.
A la fi, el 2011 m'ha permés trobar una mica de temps per a mi, per a anar al gimnàs, a la piscina, per a dinar al japonés amb Vicent... petites coses que a mi em fan posar contenta, optimista i tindre ganes de vestir-me i eixir al carrer. Bé, això i que ja vaig baixant de pes!
En definitiva, el que em fa gaudir de la meua vida familiar és el fet que, de tant en tant, puc "fugir-ne" una estona. I crec que això, els qui m'envolten, també ho agraeixen.
